A propòsit de la feina teatral de l'Armand, s'han fet moltes consideracions. És una tasca essencialment teatral? És la feina d'un gran pintor que, accidentalment, es dedica al teatre? Podríem seguir fent, dintre d'aquest ordre de coses, tota mena de conjectures, però potser serien una mica gratuïtes. Tint la satisfacció d'haver introduït a Armand Cardona Torrandell en el món del teatre. Des de molt aviat, tot seguint l'exemple dels grans mestres simbolistes francesos, a l'Adrià Gual ens va agradar de treballar amb creadors plàstics més que amb escenògrafs a l'ús. En el cas d'Armand Cardona Torrandell la feina que vàrem realitzar plegats és va anar fent d'una manera absolutament artesanal. En la majoria del casos el propi Cardona pintava directament els decorats: una feina titànica, gairebé inhumana, però, a la vegada, emocionant, plena de suggerències, divertides incidències i de tot tipus d'enriquiments. Perquè resulta que Cardona quan pinta els seus decorats necessita tenir gent al seu voltant que el vagin esperonant i que li vagin també comentant la jugada, el món plàstic que va definint-se. Així recordo nits en blanc a la Cúpula del Coliseum, a Romea, al Palazzo Grassi de Venècia, el Théâtre Gérard Philipe de París, a l'Escorxador de Sitges. És impressionant de veure la fúria, la vitalitat, i l'alegria creadora de la qual van sorgir els «Dramatis Personae» de Cardona Torrandell. La seva voluntat és, fonamentalment, històrica,

de teatre a la italiana que comporta una mirada bàsicament bidimensional. Però, a la vegada, quan l'obra ho necessita és capaç de crear un espai arquitectònic i d'estructurar uns jocs de volums que resulten absolutament funcionals i altament poètics. Aquest és el cas dels quatre decorats diferents que ha fet per a «Ronda de Mort a Sinera» (1965, Teatre Romea; 1970, Biennale de Venècia; 1975, Teatre Grec; 1980, Plaça de Santa Maria del Mar).

D'altra banda, cal assenyalar la coherència absoluta de la seva tria d'autors. Cardona s'ha dedicat a visualitzar alguns dels escriptors Claus del torrent objectivista, Büchner, Brecht, Espriu, Maiakowski, sense oblidar Gabriel Ferrater i l'Arrabal més políticament compromès, el del Gernika». Hi ha sempre en tot el seu treball teatral una voluntat denunciatòria, una punyent protesta contra el genocidis, la crueltat i l'estupidesa dels homes; una actitud que implica la convicció que algunes coses poden millorar i canviar. Feliu Formosa, aquest estiu, escrivia uns comentaris a propòsit de l'obra teatral de Cardona que ens varen semblar extraordinàriament lúcids, i que ara volem recordar: «No sé perquè, les escenografies de Cardona em recorden Caspar Neher, col·laborador de Brecht. Tant l'un com l'altre il·lustren i, per tant, aporten a l'experiència escènica quelcom més que un mart. Distancien i comenten, són escenògrafs èpics i tenen un tret definitiu en comú: els elements escenogràfics assoleixen una autonomia, són obres d'art en ells mateixos, i això, en tots els casos, enriqueix l'obra teatral, contribueix a aquella `Literarisierung' de què parla Brecht».

Aquest savi element literari està a la base de tota la feina plàstica de Cardona Torrandell. Però, a la vegada, ens recordava Formosa, hi ha sempre en tota la seva feina i, molt especialment, en les seves escenografies, una voluntat d'alienació, d'allunyament, de comentari irònic o despietat que completa, amplia o magnífica el contingut de les obres que visualitza o dels poetes que l'interessen i estima.
 

Ricard Salvat