Món de Cardona Torrandell (poema de Salvador Espriu)

Salvador Espriu li va fer un poema a l'Armand Cardona Torrandell, un poema que al Francesc Pasqual i a mi ens va semblar que era prou interessant com per fer-ne una lectura i un comentari i això és el que Francesc va fer el segon dia d'actes d'inauguaració de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, el 12/04/2003.

Abans, però, m'agradaria exposar-vos l'origen o els antecedents històrics i el gresol que el produïren que al meu entendre resideix en el treball escenogràfic. Les escenografies de l'Armand constitueixen un dels aspectes a tenir en compte per a comprendre la globalitat de la seva obra.

Diu l'Armand en els diàlegs amb Iago Pericot: "L'any 1952 van convocar uns exàmens d'ingrés a l'Escola de Periodisme, que es trobava als locals de l'Ateneu Barcelonès. Al mateix temps convocaven uns exàmens d'ingrés als mateixos locals per a l'Institut del Teatre. Van produir-se primer aquests de l'Institut del Teatre, m'hi vaig presentar i vaig aprovar. El meu impasse entre literatura i pintura es va resoldre casualment i fins ara en favor de la plàstica. Si s'haguessin realitzat primer els exàmens d'ingrés a l'Escola de Periodisme, és possible que m'hauria decantat cap a la ploma. En el teatre, hi vaig trobar una mena de convivència entre literatura i pintura, quan vaig col·laborar a les primeres temptatives de Ricard Salvat. No seré mai un escenògraf d'ofici, ni escenògraf d'encàrrec. A través de converses amb gent de teatre, a través de conviccions compartides, he col·laborat en el teatre com a pintor. Per a mi significava sobretot una identificació entre la meva forma de pensar i la de l'autor teatral, fos Espriu, Brecht o Maiakovski. No hauria pogut col·laborar a l'obra d'un autor teatral que a mi no m'interessés. D'altra banda, tampoc no voldria dedicar-me professionalment a l'escenografia en la mesura que rebutjo tot coneixement tècnic que escapi a les meves necessitats d'expressió en un moment determinat. Conec força profundament totes les aventures dels grans escenògrafs italians o polonesos, per exemple. Però no ho veig com el meu ofici...."

És interessant també l'opinió del crític d'art i amic de l'Armand, l'Arnau Puig, donada el dia de la presentació de la Comissió Testimoni i Memòria d'Armand Cardona Torrandell. Diu l'Arnau: "... Després començà a tenir necessitat - com si les ratlles, les taques, no fossin prou específicament cridaneres o denunciadores - d'afegir a les formes i als colors fragments del que llegia, poemes, proses, com si la forma hagués d'anar acompanyada de la declaració expressa - potser l'escrit era per Cardona el mitjà per introduir el crit a la plàstica; no debades cada cop se sentí més interessat per una participació plàstica seva a l'escena, a l'escenografia teatral, junt i al costat del text i de l'actuació del comediant - que denunciés sense equívocs la intenció i evités que el color esdevingués faramalla i acompanyament, simple decorativisme determinant d'un ambient."

Tornant al diàleg esmentat, Cardona afegeix: "...En el cas de la Ronda de Mort a Sinera que vam posar en escena per les Festes de la Mercè de 1965, treballàvem tots junts d'una forma instintiva, no programada, com una mena de laboratori de creació: en Ricard Salvat, la Maria Aurèlia Capmany, la Carme Serrallonga, tots els actors que han passat per les diferents escenificacions de l'obra, fins i tot la Montserrat Roig, l'Enric Majó, l'Ovidi Montllor... Venia el mateix autor, en Salvador Espriu... Al vestuari, hi havien treballat en Ràfols Casamada, en Fabià que es deia aleshores, o sigui en Fabià Puigcerver. Moltíssima gent! Un dia vaig establir la nòmina total fins a l'any 1980 de la gent que havia treballat a les diferents escenificacions de Ronda de mort a Sinera i era immensa. Tots hi treballàvem amb una gran solidaritat. L'Espriu va tenir la gran gentilesa de dedicar-me un poema, però l'únic contacte que havia tingut amb ell va ser aquest de feina quan venia als assaigs. Mentre els actors assajaven, l'Espriu arrodonia algun diàleg, la Carme Serrallonga corregia la dicció, en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany s'ocupaven de la direcció del moviment escènic i jo treballava a l'escenografia a dalt, al segon semicercle, a la Cúpula del Coliseum on es trobava l'Escola Adrià Gual. Quan acabaven els assaigs, pujaven tots a dalt on jo treballava. Recordo l'Espriu amb aquella modèstia tan descarada: "No hi treballi massa, jo no m'ho mereixo".... Més tard vaig fer una altra versió escenogràfica de la Ronda de mort a Sinera per al teatre Grec i també vaig fer-ne una altra en tela enrotllable per a les representacions que van muntar-se a Venècia. En total, doncs, vaig realitzar tres escenografies per a aquesta obra. Va ser una col·laboració total amb la resta de persones que hi intervenien, des de l'autor mateix fins a l'últim actor. És una forma ideal de treballar que he tornat a trobat poques vegades. Va donar-se per atzar, o potser més ben dit per la necessitat que teníem d'aquest atzar. La necessitat va determinat l'atzar, certament. Va ser una petita aventura heroica de la qual em sento molt orgullós. Les meves altres col·laboracions al teatre ja no han tingut tanta llum com aquella. Potser perquè el teatre s'ha anat professionalitzant..."

La coneixença entre Salvador Espriu i Armand Cardona Torrandell sembla que va ser una mica distant, si més no cordial, però a mi se m'afigura que el tracte denota el respecte entre genis.

A continuació Francesc Pasqual va prendre la paraula fent una formidable anàlisi del poema.