L'ARMARI
Ja fa molts i molts anys, quan pels carrers de Vilanova encara es veia passar
algun pagès amb carro i burro que portava les verdures a vendre el mercat
hi havia una colla de diables que sortien per l'arribo fen carnestoltes, per
la festa major i poca cosa més. Eren tant vells, anaven tan estripats,
bruts i descolorits que ni les espurnes dels quatre coets que tiraven, feien
lluir les banyes dels qui encara n'hi quedaven. Fins que, un dia, el gran llucifer,
que en aquells temps era el que manava més, va reunir a tots els seus
diables i els digué amb una beu molt profunda "Això no pot
ser, o ens arreglem la vestimenta o no sortim mai mes, al carrer".
La cosa no era gens fàcil, ja que sense un duro de calaix, ni ofici ni
benefici, allò no pintava gaire bé. Van passar uns mesos, quan,
de sobta, un dia es va notar moviment; soroll de ferros, de fustes i de pots
de pintures que passa, que passa? - es preguntava la gent, i algú amb
veu baixa els digué: els diables s'estan fent un nou armament. Els diables
van muntar tal rebombori que fins i tot se'n van assabentar els de l'ajuntament.
Tothom hi col·laborava des del més petit fins més avar
i es va poder convèncer a un pintor vilanoví, com ja es tradició,
que pintés els vestits dels diables: en CARDONA TORRANDELL, molt famós
en aquells temps. No es penseu que fos una tasca fàcil, no, no! tot el
contrari; al Cardona li va costar molts esforços, va remoure cel i terra
per a conèixer fets dels diables i desprès de molts estudis i
molt rumiar, creà la seva la seva innovadora obra, que, avui en dia,
encara dóna de què parlar.
Nit rera nit primer amb esquitxades i després amb pintades, va aconseguir
que unes peces de roba agafessin forma i color: ulls, triangles, graelles, gats
i altres dibuixos que no cal anomenar, van fer realitat una nova colla de diables.
Tot això està molt bé però vosaltres us deveu preguntar:
què té a veure amb l'armari "doncs ara ho sabreu": de
fet, no hi va tenir gaire be res a veure.
El nou vestuari del ball de diables era més nombrós, feia més
volum i era més sorollós. En lloc d'un timbaler, la colla en va
voler dos, i per si no n'hi hagués prou, la diablesa, amb uns faldillots
que li arribaven fins els peus, enjoiada fins el serrell, també portava
septrot com el gran llucifer. Parlant del llucifer, quin llucifer! portava un
rat penat a la capa que feia por només de mirar-lo i un septrot de cinc
punxes que feia esgarrifar.
En Cardona va posar nom a cadascun dels vestits, i cada vestit tenia una forma
diferent, menys les espardenyes i els mitjons que eren de color vermell.
El diable primer, el més vell , podrit , bavós -torrat des peus
fins el clatell- l'haguéssiu vist fent el passerell.
El diable segon, molt alegre i esverat, feia riure fins i tot als qui al seu
pas deixà cremats.
El diable tercer, Gran estirabot, més lleuger que el suro, pesava tan
poc que quant bufava la marinada, aquest vent se l'emportava.
El diable quart, rei dels tions, no es va saber mai si les seves cames eren
de fusta o de carn i ossos com les de tothom.
El diable cinquè, barret fumat, amb la mirada sempre a terra, no va trobar
mai cap moneda, però tampoc li tocà mai el sol a la celles.
Diable sisè, dimoni septrot, era tan esbojarrat que, en veure'l, fins
i tot un tren es va aturar per deixar-lo passar.
Diable setè, el diable escanyolit, sempre per entremig de les graelles
per si queia alguna costella
Diable vuitè, dimoni escuat, el mes xic i enrevessat de tot el terme
de la ciutat.
Diable novè, dimoni de gran banyada, tant grosses les portava que, en
els fanals de la rambla se li enganxaven.
Els diables desè i onzè els tabalers, amb el seu repicar tota
la vila fan tremolar.
Diable dotzè, el diable polvorí, sempre carregat de coets perquè
tots en poguessin gaudir.
Diable tretzè, diable encenedor, aquest sí que era bo, qualsevol
cosa li anava bé
per encendre la foguera, era tanta la seva dèria que sempre se li cremava
el menjar, tan si el feia a la cassola a la paella o a la graella.
Diable catorzè, diable mut a aquest no se'l va sentir durant un any,
no es va saber mai si era de vacances o estava tancat dins un armari gran.
Diable quinzè, aquest diable també era mut, però si que
parlava, encara que ningú se l'escoltava.
Diable setzè, dimoni astavoth, un servidor, entre bruixes i bruixots
faig la feina de quatre dimoniots.
Diable dissetè, el dimoni satanakia, que avui no ha vingut, aneu en compta
amb ell, si un dia us el trobeu, gireu cua i marxeu.
Diable divuitè, el dimoni sargantana, sap canviar de forma, color de
pell i amagar-se entre les flames.
L'àngel, amb la seva corona, espasa i escut, esperava amb impaciència
pujar damunt les maces per enviar a tots els diables a l'infern, com fa cada
any per la festa major a la, plaça de l'ajuntament.
De l'armari, fins ara; no en sabeu res més. Però dels diables
Cardona ja sabeu com anaven de les banyes fins els peus. Durant deu anys aquests
diables van estar representant un ball folklòric vilanoví que
fins i tot a França i a Itàlia en van poder gaudir.
Abans d'acabar us diré un secret: l'armari encara existeix a l'ajuntament
però d'això, potser un altre dia en podrem parlar molt més.
Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú