L'ARMARI

Ja fa molts i molts anys, quan pels carrers de Vilanova encara es veia passar algun pagès amb carro i burro que portava les verdures a vendre el mercat hi havia una colla de diables que sortien per l'arribo fen carnestoltes, per la festa major i poca cosa més. Eren tant vells, anaven tan estripats, bruts i descolorits que ni les espurnes dels quatre coets que tiraven, feien lluir les banyes dels qui encara n'hi quedaven. Fins que, un dia, el gran llucifer, que en aquells temps era el que manava més, va reunir a tots els seus diables i els digué amb una beu molt profunda "Això no pot ser, o ens arreglem la vestimenta o no sortim mai mes, al carrer".
La cosa no era gens fàcil, ja que sense un duro de calaix, ni ofici ni benefici, allò no pintava gaire bé. Van passar uns mesos, quan, de sobta, un dia es va notar moviment; soroll de ferros, de fustes i de pots de pintures que passa, que passa? - es preguntava la gent, i algú amb veu baixa els digué: els diables s'estan fent un nou armament. Els diables van muntar tal rebombori que fins i tot se'n van assabentar els de l'ajuntament. Tothom hi col·laborava des del més petit fins més avar i es va poder convèncer a un pintor vilanoví, com ja es tradició, que pintés els vestits dels diables: en CARDONA TORRANDELL, molt famós en aquells temps. No es penseu que fos una tasca fàcil, no, no! tot el contrari; al Cardona li va costar molts esforços, va remoure cel i terra per a conèixer fets dels diables i desprès de molts estudis i molt rumiar, creà la seva la seva innovadora obra, que, avui en dia, encara dóna de què parlar.
Nit rera nit primer amb esquitxades i després amb pintades, va aconseguir que unes peces de roba agafessin forma i color: ulls, triangles, graelles, gats i altres dibuixos que no cal anomenar, van fer realitat una nova colla de diables.
Tot això està molt bé però vosaltres us deveu preguntar: què té a veure amb l'armari "doncs ara ho sabreu": de fet, no hi va tenir gaire be res a veure.
El nou vestuari del ball de diables era més nombrós, feia més volum i era més sorollós. En lloc d'un timbaler, la colla en va voler dos, i per si no n'hi hagués prou, la diablesa, amb uns faldillots que li arribaven fins els peus, enjoiada fins el serrell, també portava septrot com el gran llucifer. Parlant del llucifer, quin llucifer! portava un rat penat a la capa que feia por només de mirar-lo i un septrot de cinc punxes que feia esgarrifar.
En Cardona va posar nom a cadascun dels vestits, i cada vestit tenia una forma diferent, menys les espardenyes i els mitjons que eren de color vermell.
El diable primer, el més vell , podrit , bavós -torrat des peus fins el clatell- l'haguéssiu vist fent el passerell.
El diable segon, molt alegre i esverat, feia riure fins i tot als qui al seu pas deixà cremats.
El diable tercer, Gran estirabot, més lleuger que el suro, pesava tan poc que quant bufava la marinada, aquest vent se l'emportava.
El diable quart, rei dels tions, no es va saber mai si les seves cames eren de fusta o de carn i ossos com les de tothom.
El diable cinquè, barret fumat, amb la mirada sempre a terra, no va trobar mai cap moneda, però tampoc li tocà mai el sol a la celles.
Diable sisè, dimoni septrot, era tan esbojarrat que, en veure'l, fins i tot un tren es va aturar per deixar-lo passar.
Diable setè, el diable escanyolit, sempre per entremig de les graelles per si queia alguna costella
Diable vuitè, dimoni escuat, el mes xic i enrevessat de tot el terme de la ciutat.
Diable novè, dimoni de gran banyada, tant grosses les portava que, en els fanals de la rambla se li enganxaven.
Els diables desè i onzè els tabalers, amb el seu repicar tota la vila fan tremolar.
Diable dotzè, el diable polvorí, sempre carregat de coets perquè tots en poguessin gaudir.
Diable tretzè, diable encenedor, aquest sí que era bo, qualsevol cosa li anava bé
per encendre la foguera, era tanta la seva dèria que sempre se li cremava el menjar, tan si el feia a la cassola a la paella o a la graella.
Diable catorzè, diable mut a aquest no se'l va sentir durant un any, no es va saber mai si era de vacances o estava tancat dins un armari gran.
Diable quinzè, aquest diable també era mut, però si que parlava, encara que ningú se l'escoltava.
Diable setzè, dimoni astavoth, un servidor, entre bruixes i bruixots faig la feina de quatre dimoniots.
Diable dissetè, el dimoni satanakia, que avui no ha vingut, aneu en compta amb ell, si un dia us el trobeu, gireu cua i marxeu.
Diable divuitè, el dimoni sargantana, sap canviar de forma, color de pell i amagar-se entre les flames.
L'àngel, amb la seva corona, espasa i escut, esperava amb impaciència pujar damunt les maces per enviar a tots els diables a l'infern, com fa cada any per la festa major a la, plaça de l'ajuntament.
De l'armari, fins ara; no en sabeu res més. Però dels diables Cardona ja sabeu com anaven de les banyes fins els peus. Durant deu anys aquests diables van estar representant un ball folklòric vilanoví que fins i tot a França i a Itàlia en van poder gaudir.
Abans d'acabar us diré un secret: l'armari encara existeix a l'ajuntament però d'això, potser un altre dia en podrem parlar molt més.

Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú