IAGO PERICOT. No he buscat mai l'anomenada. És efíme­ra i a més a més incomodíssima. El concepte d'anomena­da no m'ha mogut mai ni un gram d'adrenalina. Sempre he posat en dubte la professió, la vocació. Per a mi només hi ha una professió, la de viure. És la que més estimo. No puc dir que sigui un pintor, un escenògraf o un director de teatre. Aplicat el concepte creatiu de l'art, més igual aplicar-lo a un bon menjar que a un quadre o a la conver­sa amb un amic. L'amistat és l'única aventura del segle, l'única aventura humana que podem practicar és ser amic d'algun mediterrani. L'aventura més forta de lluny, la més lliure, la que no paga cap mena d'impost ni exi­geix cap legalització; per damunt de qualsevol convencio­nalisme oficial. Em sembla que l'amistat és la gran i única aventura que podem viure en el nostre temps. M'és difícil entendre l'home unidimensional que es dedica a una sola cosa. El món té molts aspectes diferents, les arts són molt complexes i diverses com per dedicar-se només a un tipus de cosa. Potser la societat voldria que em dediqués a una sola cosa i fer-me'n una primera figura. En això sempre he estat rebel. Em pregunto si Einstein no hagués acabat boig si no hagués tocat el violí. En dues paraules, per a mi la gran professió és viure i gaudir de l'existència amb els amics. Els amics poden ser una mare, l'esposa, un amic home, un amic dona. EI que compra és l'amistat.

A. CARDONA TORRANDELL. EI meu amic Josep M. Nunes em va preguntar un dia: "Què és la teva obra per a tu?". Li vaig contestar que la meva obra era la bava platejada d'un cargol enfilant-se per una paret. Jo sóc el cargol! La resta és allò que queda a la paret, una excrescència. Tens raó quan dius que el més important és com realitzem la nostra vida, com estimem la nostra vida, la qual cosa no vol dir conservar-la avarament, sinó donar-s'hi plenament. D'aquesta manera potser arribarem a inquietar positiva­ment la vida absurda i plàcida de tants amics. Continuo pensant en el cargol que s'enfila lentament i va platejant el mur amb la seva pròpia bava, com el mite de Sísif. La vida és per transgredir-la, no només per conservar-la. Jo no sóc un bibliotecari de la meva pròpia memòria; tot just copio memòries a cops de vida. André Malraux ja havia dit a La condició humana que aquesta condició és precisa­ment la de l'animal que ha de morir. I a, la Metamorfosi dels deus i al Museu imaginari, comprèn que la gran traï­ció de l'home envers el temps és pretendre perdurar. Si em complau l'acte de pintar, és perquè constitueix un ac­te suprem de llibertat, un acte carregat d'intensitats vitals.

IAGO PERICOT. Pintar en aquest cas seria el testimoni que tu deixes del fet de viure.

A. CARDONA TORRANDELL. EI testimoni el veig com un acte de solidaritat, de camaraderia amb els meus contemporanis. Vaig optar per la pintura, perquè em va semblar un recurs extraordinari de desenvolupament de la meva independència, de la meva llibertat. Un pintor, amb una capsa d'aquarel·les a la butxaca i una mica de talent, en pot tenir prou. La pintura és un llenguatge universal, que serveix per a tot. Quasi m'agradava més d'escriure, però em semblava immoral especular amb la paraula. Estimo molt la paraula perquè és el vehicle exacte de l'amistat i de l'amor. La paraula és lliure i ha de ser donada gratuïtament. Per contra, la pintura representa una feina, l'elabo­ració d'un objecte amb les teves pròpies mans. Es justifica més que aquell objecte tingui un preu. Però, vendre poe­sia? La poesia no és cap treball, doncs? Realment, no és cap gran negoci, però em sobra. És una forma de vendre la paraula. Aquí som tres amics tot conversant, encara que estiguem mediatitzats per aquest aparell. Altrament enca­ra parlaríem més bé. Però ens estem regalant la paraula, el que pensem, el que sentim.

IAGO PERICOT. Difereixo una mica. EI poeta, el pintor, l'artista en general, fa la seva obra per donar a conèixer una cosa que ell creu que té interès.

A. CARDONA TORRANDELL. Es dar que és un acte solidari, un acte que busca la comunicació. En això ja estàvem d'acord.

IAGO PERICOT. No ho agafis com un atac, però tu t'has reduït o t'has especialitzat en la pintura. M'hi trec el bar­ret. Però jo no he volgut especialitzar-me en una sola co­sa. Tinc una necessitat d'expressar-me que no vull limitat a una sola disciplina. Per a mi és molt més ample. En aquests moments faig direcció de teatre. L'any vinent, no ho sé. M'és ben igual el que jo hauria pogut ser. El que m'interessa és el que sóc ara i el que puc ser demà. Ja t'havia dit que he practicat la pedagogia com a pretext per penetrar en l'ésser humà. I la pintura n'és un altre pre­text. En teatre em passa igual i em passaria a la televisió.

L'únic objecte de projecció del meu fet creatiu i l'única fi­nalitat és l'ésser humà. Si després en queda alguna cosa, és una conseqüència no buscada per mi. Entenc molt bé en aquest sentit Jean Cocteau: dibuixava força bé i no era pintor, va dirigir cinema de cop i va fer La sang d'un poe­ta; va organitzar el Grup dels Sis Músics i va revolucionar la música a França, etc. Era un home que estimava la vi­da, estimava les coses que tenia al voltant. Li era igual en un moment determinat fer una ceràmica, dirigir una pel·lícula, escriure un poema o una novel·la. M'hi identi­fico molt. Sóc eclèctic en les formes d'expressar-me i no ho sóc gens quant a la finalitat única, l'ésser humà. Si es­tic pintant un quadre i arriba una persona amb necessitat de parlar amb mi, deixo de pintar. M'interessa més la per­sona que el quadre.

A. CARDONA TORRANDELL. Tornem a l'exemple del Ma­ties el pintor de Camus. El treball creatiu necessita tant la solitud com la solidaritat. Quan tu estàs preparant una obra de teatre, ja t'estàs comunicant. Però si parles amb la persona que arriba, no pots treballar. Això no treu que la majoria de monòlegs interns estan clarament dirigits a una segona persona. La recerca desesperada del company, de l'amiga, és eterna. Tots plegats monologuem en direcció a una altra persona. L'únic monòleg autèntic és el de la per­sona que parla tota sola pel carrer, tots els altres són dià­legs.

IAGO PERICOT. La possibilitat de llibertat cada vegada és més petita. Jo feia precisament un gran elogi de l'amistat com a acte lliure dintre de la societat, l'acte que no ve im­posat per cap llei de cap mena. Fora d'això, tot està tan fixat, tan condicionat, que és molt difícil trobar un acte lliure. És molt menys lliure dirigir teatre que pintar un quadre. Per això de vegades m'entretinc a buscar quin pot ser l'acte lliure que jo puc fer. Només he trobat l'amistat, com a elecció lliure. Algun dia penso que ho vendré tot, compraré una vaca i m'instal·laré en un poble petit del Pirineu. Ja no puc fer-ho! Si deixo de donar classes, de fer teatre, de pertànyer a la vida cultural de Barcelona i me'n vaig al Pirineu amb una vaca, em seguiran, m'empaitaran i em mataran la vaca per veure que hi tenia dintre. És im­possible que entenguessin que jo em dediqués de cop i volta a una vaca. Ni aquest acte lliure ja no puc fer.

A. CARDONA TORRANDELL. Doncs en aquest cas, el pri­mer que faria jo seria matar o desprendre'm de la vaca, perquè constituiria una altra convenció. De vegades par­lem d'actes lliures com a actes gratuïts. En un sentit pro­fundament moral, l'acte gratuït és el més moral de tots, perquè és l'acte menys mediatitzat. Estimar és un acte plenament gratuït mentre que no hi hagi convencions en­tremig. No és un acte lliure, sinó un acte gratuït. En l'amistat i en l'amor, cal cedir joiosament de vegades una part de la teva llibertat i cedir-la gratuïtament. Al món del treball o del matrimoni, al món del que cerca la segu­retat, se cedeix una part de la llibertat però d'una forma especulativa, interessada.

IAGO PERICOT. La seguretat i la pèrdua de llibertat confor­men l'única estructura possible de ser un pèl lliures. Mol­ta gent sofreix perquè no té el seu espai afectiu ocupat, perquè té massa llibertat i voldria perdre'n una mica tot estimant una altra persona. Aquesta pèrdua de llibertat és l'estructura mínima que pot permetre que les persones si­guin lliures.

A. CARDONA TORRANDELL. Deixa'm ser una mica salvat­ge. Això em recorda la història d'aquella noia que deia que estava "una miqueta prenyada"...

IAGO PERICOT. Però si tu has d'acceptar que un quadre l'estructures completament!

A. CARDONA TORRANDELL. No, és la lluita contra tot el que em tenalla i em convencionalitza el que em dóna força als braços. Estic fora de la societat, jo em sento un blasfem, un boig.

IAGO PERICOT. El que jo et volia dir és que una persona completament lliure no existeix. Ha d'estar mínimament estructurada. Davant d'una tela en blanc, tu comences per posar-hi un cercle, una mínima forma, una figura que delimita allò que et disposes a pintar. Pot ser qualsevol cosa allò que pintaràs, però necessita una mínima estruc­tura.

A. CARDONA TORRANDELL. Jo no tinc cap metodologia. La meva és una lluita total contra la matèria. La vida em fecunda i jo hi responc.

IAGO PERICOT. Però comencem pel fet que la matèria que tu utilitzes té les seves pròpies lleis i imposicions...

A. CARDONA TORRANDELL. ...que jo no respectaré!

IAGO PERICOT. Tant se val, les continuarà tenint. EI fet de no respectar aquestes lleis estableix una altra estructura. La llibertat total no existeix, sempre hi ha unes lleis míni­mes.

A. CARDONA TORRANDELL. En Bracque deia que l'art és la regla que corregeix l'emoció. No sé per quina estranya ironia, l'entrevista que em va fer l'any 1957 Sebastià Gasch a Destino la va encapçalar amb aquesta frase. Jo immediatament li vaig donar la volta: l'art és l'emoció que viola la regla. El gran art sempre ha estat una violació de la regla.

IAGO PERICOT. En canvi, en una exposició meva vaig po­sar com a epígraf L'himne al sol de sant Francesc d'Assís...

A. CARDONA TORRANDELL. Segurament per nodrir-te de tot l'entusiasme panteista que et provocava el germà Fran­cesc. Un entusiasme que traeix la fredor d'un biòleg, d'un científic.

IAGO PERICOT. També volia comentar-te que per a mi la sensibilitat és el grau màxim d'intel·ligència. És el que fa que la vida tingui un sentit.

A. CARDONA TORRANDELL. La vida està feta de sensibili­tat i del seu contrari, la crueltat, que és una forma recar­golada de sensibilitat.

IAGO PERICOT. A més a més, la sensibilitat té el seu idioma.

A. CARDONA TORRANDELL. Però hi ha mòduls i modes que desencarrilen aquest idioma. La moda és un encotilla­ment de la sensibilitat. Jo em sento completament fred davant de la moda de “L'arruga és bella" o davant de la nouvelle cuisine. Quan un cos és bonic sota els vestits, el comprenc i l'estimo, al marge dels vestits. Quan un men­jar és bo, no em cal saber si és nouvelle cuisine o no.

IAGO PERICOT. Bé, el concepte de sensibilitat pot ser uni­versal, però no pas la manifestació d'aquesta sensibilitat. Un nòrdic té un tipus de sensibilitat diferent de la del mediterrani, encara que existeixin comuns denominadors: D'altra banda, jo no nego els aspectes positius que pot te­nir la societat de consum. Tot depèn de l'ús que se'n faci. Jo a casa tinc rentadora, circulo en cotxe i viatjo en avió. Molt bé. Si avui hagués hagut d'acudit a aquesta cita dalt de cavall en compres de venir en cotxe, no hauria arribat.

A. CARDONA TORRANDELL. Reconeix que hauria estat magnífic que haguessis arribat dalt de cavall a la plaça de la Concòrdia de les Corts... !

IAGO PERICOT. Romànticament bonic, d'acord. EI tema és que no lluito contra la societat de consum, sinó contra el mal ús que se'n pugui fer.

A. CARDONA TORRANDELL. Jo sucumbeixo com menys millor al consum i a la societat de consum. Aquesta és la meva rebel·lia. Ja sé que per estar en aquest moment en­tre vosaltres necessito la societat de consum. Jo volia venir aquí en Metro i he hagut de venir en taxi per arribar a l'hora, per cortesia envers vosaltres. He fet ús d'un mitjà que la societat de consum posa al meu servei. Però en el fons penso que he actuat malament, perquè les quatre-centes pessetes del taxi jo les preferia per comprar un lli­bre, que és un consum molt més entranyable. Hem de ser selectius en els consums.

IAGO PERICOT. És clar que hem de ser selectius en els con­sums, de la mateixa maneta que amb la sensibilitat. La sensibilitat que irradia una persona, l'altra la copsa o no. Amb alguns aparells de ràdio agafes unes emissores i no n'agafes d'altres. Com que la meva vida es va fent més curta, cada vegada sóc més selectiu.

A. CARDONA TORRANDELL. Hagués estat tan bonic que donés les meves quatre-centes pessetes del taxi a un pido­laire de la plaça Catalunya i hagués vingut en Metro, en­cara que fes tard, com tu arribant dalt de cavall a la plaça de la Concòrdia de les Corts.

IAGO PERICOT. Però ni tu has donat les quatre-cents pes­setes al pidolaire ni jo he agafat el cavall.

A. CARDONA TORRANDELL. Veus com algunes vegades su­cumbim al consumisme? L'actitud de rebel·lia és sucumbir-hi com menys millor.

IAGO PERICOT. No tinc la noció de sucumbir, de sotme­tre'm. Jo uso la societat de consum.

A. CARDONA TORRANDELL. Es una actitud cínica, raciona­lista.

IAGO PERICOT. Certament, sóc un mediterrani racionalis­ta.

A. CARDONA TORRANDELL. Jo sóc poc racionalista, Perquè pensant d'una forma racional, quasi només cabria l'acti­tud del suïcidi o de la fugida.

IAGO PERICOT. Jo utilitzo la raó abans que no em provo­qui monstres. Agafo la raó com a infrastructura per començar a ser lliure. I no em deixo –sotmetre per la raó. Només llegeixo i estudio el necessari per poder teoritzar les coses que he fet amb la mínima infrastructura de raó. La llibertat absoluta només la té el boig. I el boig no fa mai art, malauradament.

A. CARDONA TORRANDELL. Doncs jo trobo la bogeria '' exacta que cal per convertir els monstres en àngels amoro­sos. La mínima estructura que tu dius que cal per ser lliures, és la que hem de trair per sentir-nos vius. L'ordre, la jerarquia, la moral, tota convenció és allò que ens serveix meravellosament per cometre l'acte extraordinari de lliber­tat que suposa la transgressió. Seguint en aquest raona­ment podríem caure en la temptació de pensar que vivim en el millor dels móns possibles, per la quantitat de con­vencions que ens motiven a transgredir-les i a buscar la lli­bertat... Per això tu i jo hem estat sempre optimistes...

IAGO PERICOT. Comparteixo aquest sentit optimista de la vida. És evident que l'art és rebel, o esdevé decoració.

A. CARDONA TORRANDELL. Acomodament, convenciona­lisme, adequació a la moda. Si tenim alguna energia vital, és obvi que ens ha de conduir a la rebel·lia, a la transgres­sió. Aquest és el gran mite de Sísif. El dia que trobem la felicitat en l'ordre, és tot just la vigília del dia que sorti­rem propulsats cap a la transgressió. Quan sentim la crida de l'ordre i som sincers, hem de posar. la màscara de la co­vardia davant del nostre acte i confessar que hem estat co­vards.

IAGO PERICOT. Comprendre aquestes coses ran complexes que tu expresses simplement, és la tragèdia de tota perso­na immersa en el món de les arts. Sempre passa la maro­ma. O cau a la banda esquerra i torna a produir art, o bé cau a la banda dreta i es destrueix.

A. CARDONA TORRANDELL. La banda esquerra és la de la transgressió, la banda dels bons dimonis. Els mals dimonis són a la dreta, l'explotació de l'home per l'home, les lleis morals castradores, tot allò que ens limita la llibertat.

IAGO PERICOT. I que ens governa i que ens vol controlar.