IAGO PERICOT. La meva primera vinculació al teatre va ser exactament com la teva, a través de la pintura. M'imagi­nava que la pintura era una manera d'acostar-me a la plàstica del teatre, tot creient que el teló era un quadre gran. De seguida em vaig adonar que havia d'abandonar el teló com a pintura i que calia que passés a l'espai, a l'espai en tres dimensions, l'espai escènic. Vaig entrar a l'Institut del Teatre com a professor d'escenografia. L'Herman Bonnín va fer el petit canvi o el gran canvi de l'Institut del Teatre del carrer Elisabets, quan el director n'era Guillem Díaz-Plaja, i va anar agafant la gent que creia que era interessant. El teatre em va atraure perquè m'empipava treballar sol com a pintor. Buscava la comu­nicació immediata. Però torno a insistir que va representar una forta davallada estètica per a mi deixar la pintura, pel sostre més baix del teatre en aquest aspecte. A més a més hi entrava a través del món de la plàstica, que encara ara se'l considera com la minyona del teatre. Procedim d'una cultura eminentment escrita i llegida, més que no pas mi­rada. Aquest fet pesa. La cultura amb més pes és la del teatre escrit i parlat. Jo també opino que l'element més important del teatre és l'actor, però l'actor també pot par­lar amb un llenguatge visual. Tu potser has fet una apor­tació més pictòrica al teatre...

A. CARDONA TORRANDELL. Hi vaig anar a parar d'una manera especial. L'any 1952 van convocar uns exàmens d'ingrés a l'Escola de Periodisme, que es trobava als locals de l'Ateneu Barcelonès. AI mateix temps convocaven uns exàmens d'ingrés als mateixos locals per a l'Institut del Teatre. Van produir-se primer aquests de l'Institut del Teatre, m'hi vaig presentar i vaig aprovar. El meu impasse entre literatura i pintura es va resoldre casualment i fins ara en favor de la plàstica. Si s'haguessin realitzat primer els exàmens d'ingrés a l'Escola de Periodisme, és possible que m'hauria decantat cap a la ploma. En el teatre, hi vaig trobar una mena de convivència entre literatura i pin­tura, quan vaig col·laborar a les primeres temptatives de Ricard Salvat. No seré mai un escenògraf d'ofici, ni esce­nògraf d'encàrrec. A través de converses amb gent de tea­tre, a través de conviccions compartides, he col·laborat en el teatre com a pintor. Per a mi significava sobretot una identificació entre la meva forma de pensar i la de l'autor teatral, fos Espriu, Brecht o Maiakovski. No hauria pogut col·laborar a l'obra d'un autor teatral que a mi no m'inte­ressés. D'altra banda, tampoc no voldria dedicar-me pro­fessionalment a l'escenografia en la mesura que rebutjo tot coneixement tècnic que escapi a les meves necessitats d'expressió en un moment determinat. Conec força pro­fundament totes les aventures dels grans escenògrafs ita­lians o polonesos, per exemple. Però no ho veig com el meu ofici.

IAGO PERICOT. És molt clar. Les col·laboracions de Tàpies, de Cuixart o teves, entre d'altres, a escenografies teatrals, han estat més aviat una activitat de testimoni, o de presti­gi, o de solidaritat amb les coses que estimem de la cultu­ra del nostre país...

A. CARDONA TORRANDELL. O bé una satisfacció pel tre­ball en col·lectivitat.

IAGO PERICOT. Ara bé, teatralment és un acte una mica romàntic, que encara prové de la idea que el teatre també es podia resoldre en dues dimensions: el teló o quadre...

A. CARDONA TORRANDELL. No exactament. La primera escenografia en què vaig treballar va ser per a Ronda de mort a Sinera. L'espai de què disposava jo per a la meva aportació plàstica era molt concís, molt emblemàtic. Re­presentava un poble de la costa, amb unes cases altes, unes portes, unes finestres, una escala que baixava. Vaig fer un petit esquema d'espai escènic i crec recordar que van ser els germans Salvador qui van posar en peu aquell esquema. Per contra, no he fet mai un cartró per a pintar telons. Els he pintat directament com una gran pintura que podia arribar a tenir vint metres quadrats. Els he pin­tat directament amb la mateixa tècnica que un quadre. Ha estat una satisfacció enorme poder viure dintre del meu quadre i que es convertissin en signe fins i tot les meves petjades o les meves manades. O sigui que pintava amb totes les extremitats, era una lluita amorosa amb la matèria extraordinàriament lúdica. Un pintor hauria de ser foll per aconseguir-ho, si no fos en una funcionalitat pública com la d'una obra teatral. On guardaria un pintor un quadre de vint metres quadrats, quina aplicació tin­dria? La meva col·laboració plàstica a La Bona persona de Sezuan em donava també aquesta llibertat d'expressió.

IAGO PERICOT. Aquesta satisfacció et venia de la immediatesa de rendibilitat de veure la teva obra "exposada", i la no perennitat.

A. CARDONA TORRANDELL. I el contacte directe amb el públic.

IAGO PERICOT. Són els tres factors dels quals hem estat parlant.

A. CARDONA TORRANDELL. En el cas de la Ronda de Mort a Sinera que vam posat en escena per les Festes de la Mer­cè de 1965, treballàvem tots junts d'una forma instintiva, no programada, com una mena de laboratori de creació: en Ricard Salvat, la Maria Aurèlia Capmany, la Carme Serrallonga, tots els actors que han passat per les diferents escenificacions de l'obra, fins i fot la Montserrat Roig, l'Enric Majó, l'Ovidi Montllor... Venia el mateix autor, en Salvador Espriu... AL vestuari, hi havien treballat en Ràfols Casamada, en Fabià que es deia aleshores, o sigui en Fabià Puigcerver. Moltíssima gent! Un dia vaig establir la nòmina total fins a l'any 1980 de la gent que havia tre­ballat a les diferents escenificacions de Ronda de mort a Sinera i era immensa. Tots hi treballàvem amb una gran solidaritat. L'Espriu va tenir la gran gentilesa de dedicar­-me un poema, però l'únic contacte que havia tingut amb ell va ser aquest de feina quan venia als assaigs. Mentre els actors assajaven, l'Espriu arrodonia algun diàleg, la Carme Serrallonga corregia la dicció, en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany s'ocupaven de la direcció del moviment escènic i jo treballava a l'escenografia a dalt, al segon semicercle, a la Cúpula del Coliseum on es trobava l'Escola Adrià Gual. Quan acabaven els assaigs, pujaven tots a dalt on jo treballava. Recordo l'Espriu amb aquella modèstia tan descarada: "No hi treballi massa, jo no m'ho merei­xo".... Més tard vaig fer una altra versió escenogràfica de la Ronda de mort a Sinera per al teatre Grec i també vaig fer-ne una altra en tela enrotllable per a les representa­cions que van muntar-se a Venècia. En total, doncs, vaig realitzar tres escenografies per a aquesta obra. Va ser una col·laboració total amb la resta de persones que hi interve­nien, des de l'autor mateix fins a l'últim actor. És una forma ideal de treballar que he tornat a trobat poques ve­gades. Va donar-se per atzar, o potser més ben dit per la necessitat que teníem d'aquest atzar. La necessitat va de­terminat l'atzar, certament. Va ser una petita aventura heroica de la qual em sento molt orgullós. Les meves al­tres col·laboracions al teatre ja no han tingut tanta llum com aquella. Potser perquè el teatre s'ha anat professiona­litzant.

IAGO PERICOT. En aquella època, les circumstàncies políti­ques i econòmiques provocaven que tota aquesta gent s'aplegués al voltant d'un sol fet. El teatre és una empresa col·lectiva. A l'Escola Adrià Gual, ens hi trobàvem tots els que teníem alguna cosa a dir. I a l'Institut del Teatre també va ser una mica així. Però això s'ha d'entendre din­tre del context polític i econòmic d'aquella època. El tea­tre independent es trobava en plena autoritat a Catalun­ya. Recorda que Catalunya abans de la guerra civil passava de dos mil grups de teatre. Ara crec que en raneja els vuit-cents, de teatre "amateur". Un dels traumes del tea­tre català és passar' del teatre independent que el caracteritzava, al marge de pressupostos econòmics o de prestigi, al teatre institucionalitzat. Tota aquella força de treball en equip que a mi em va fer passar de la pintura al teatre, s'ha perdut. Allò que abans era global al voltant d'una so­la idea, ara està compartimentat en especialitats. El Cen­tre Dramàtic et pot encarregar una escenografia al marge del que facin els actors, als actors se'ls pot demanar una actuació al marge del que facin l'escenògraf o el director, etc. El teatre institucionalitzat ha viscut fins ara de la força que havia sortit del teatre independent. Ara han de bus­car noves fórmules.

A. CARDONA TORRANDELL. La gràcia i la grandesa d'aquell teatre independent era que naixia de l'atzar pro­piciat per la necessitat. Era de generació espontània. Quan s'institucionalitza, comença el problema.

IAGO PERICOT. Tinc la impressió que ara torna a donar-se aquella necessitat. La institucionalització ha portat obres teatrals més espectaculars, amb més diners. En canvi, s'ha perdut molt fortament el sentit de creativitat. Cal tornar-lo a recuperar com sigui. Altrament anirem baixant el sos­tre de la creativitat cada vegada més. Amb prou feines co­piarem coses d'altres països.

A. CARDONA TORRANDELL. La institucionalització pot propiciar algunes coses, però no pas crear-les. Jo encara crec que la clau és el treballador individual enamorat de l'ofici, de la idea, de la convergència d'altres amb aquesta idea.

IAGO PERICOT. El teatre no és un problema individual. Jo puc tenir un projecte de muntatge; però immediatament he de pensar en les llums, en tècnics de llums, en tipus d'actors, en vestuaris, en escenografia. Avui tot això és molt costós. No sé quina és la fórmula, però cal buscar-ne una que permeti a la gent tornar-se a aplegar al voltant d'una idea i treballar-hi lliurement.

A. CARDONA TORRANDELL. Quan treballàvem plegats en aquella època, això no representava cap pèrdua de la nos­tra individualitat. Et realitzaves al si d'aquella col·lectivi­tat. I aquella obra, Ronda de mort a Sinera va ser un fe­nomen històric i un èxit de públic extraordinari. Aquí, a Madrid, a Venècia, a París... La institucionalització sem­pre inclinarà la voluntat de la gent cap a la professionalit­zació.

IAGO PERICOT. Cap a la professionalització i cap a la rendibilitat política immediata de la institució en qüestió. De la mateixa manera que els pintors o els artistes en general travessen un moment de desorientació, aquest buit també el tenen els polítics. Els pintors agafen uns gestos de l'ex­pressionisme, en fan una bandera i tiren endavant. És una actitud falsa, d'acord. Però també és fals que els polítics manipulin els artistes amb un grapat de diners per tal d'imposar una cultura des de dalt que sigui políticament rendible, i encara millor si és electoralment rendible. El públic no demana pas una obra de teatre de Joan Brossa, demana una altra cosa. Però des de dalt ho imposen, per­què tingui una rendibilitat de prestigi immediata. No els interessa la cultura. La mouen en interès seu. Perquè da­vant d'aquesta desorientació artística, no troben cap altra justificació que córrer cap a un nou-nou-nou-classícisme.

A. CARDONA TORRANDELL. Mira, la meva sincera aporta­ció al tema seria de dir-te que jo encara estic a favor del teatre de text, amb una forta vocació literària. Jo penso que el teatre és paraula, sobretot.

IAGO PERICOT. Ja t'ho contestaré. Però abans valdria dir una altra cosa. ¿Tu t'imagines que, si les teles de quadre fossin molt cares i te les hagués de pagar l'Administració, te les oferís a canvi que pintessis a l'estil de Rubens? Transposat al terreny del teatre, és exactament així. Et do­nen la subvenció a canvi que muntis una obra de prestigi sense cap risc. Pel que fa a la teva idea que el teatre és so­bretot paraula, jo diria que l'element primordial que és l'actor no constitueix només un element parlant, auditiu, sinó també un element visual. Aquí ve el primer proble­ma. De totes les arts, el teatre és la que viu més abraona­da a la cultura escrita o parlada. No negaré mai que la pa­raula és el primer esglaó del teatre. Però n'hi ha molts més. Cinema i televisió són dues grans aportacions al món de la cultura visual. I tu has d'entendre que la cultura vi­sual és un text tan consolidat í definit en aquests mo­ments, alhora que universal, que cal incorporar-lo al món del teatre. Aquest ha estat el meu cavall de batalla, perquè ja provenia d'un camp artístic visual í intento transportar-lo al teatre sense menysprear la paraula. Hi he trobat totes les resistències, fins ara. Potser ara està can­viant una mica. Sí la gent va al teatre i topa amb unes llaunes impressionants, mentre que al cinema o a la tele­visió poden veure les imatges potents d'un Stanley Kubrik a 2.001 Odissea, tindran tota la raó de no anar al teatre. Indiscutiblement.

A. CARDONA TORRANDELL. Jo no tinc la professionalitat que tu tens en el món del teatre. En aquests moments, la historia de l'escenografia m'interessa més com a especta­dor.

IAGO PERICOT. La diferència és entre el teu treball en solitari i el meu treball teatral en equip, í amb pressupost ne­cessàriament elevat. D'altra banda, Barcelona sempre ha­via estat capdavantera en matèria de moviments artístics. En aquests moments, la veig una mica "tocada". Em fa por que no es converteixi en una gran capital de província. Caldria fer molt més costat a l'esperit creatiu, a la re­cerca. El pintor pot fer la seva recerca minut a minut. Pe­rò el teatre no en fa cap, perquè només pot dur-la a terme damunt l'escenari molt de tant en tant í sota programes i pressupostos de l'Administració, no necessàriament crea­tius. Des del meu punt de vista s'imposa la necessitat ur­gent de centres de recerca cultural on puguin treballar pregats enginyers, pintors, gent de teatre, etc.

A. CARDONA TORRANDELL. Em fa escèptic de pensar que aquesta recerca pot ser programada com tu dius. Jo actuo d'una altra forma. He col·laborat sovint amb el teatre per­què penso en l'artista total, com ara Maiakovski. Saps que en pocs anys Maiakovski va dibuixar prop de dos mils cartells? Creia que l'aportació de l'artista en aquell moment havia de ser el cartell, el pamflet, el manifest directe al­ carrer. El mateix esperit m'ha conduït a la col·laboració amb el teatre, insistent i enamorada. Encara que he llegit molt més teatre que no pas n'he vist. He viscut vuit Festi­vals de Teatre de Sitges i potser en total hi he vist deu o dotze obres. En canvi, he viscut moltes obres teatrals amb els tramoies, els mecànics, he vist trossos d'assaig...

IAGO PERICOT. Bé, és una satisfacció personal teva, al marge del que sigui l'art de l'espectacle. Però jo vull tor­nant al que deies sobre l'escepticisme que et provocaria l'existència d'un centre de recerca cultural.

A. CARDONA TORRANDELL. Em faria escèptic en la mesura que pot subvertir la voluntat de l'artista, modificar-la, limitar-la o retallar-la.

IAGO PERICOT. Et contradeixo. No es tracta d'imposar res. Jo comprenc que tu tinguis l'amor a l'individualisme, perquè tu tot sol et compres la tela i la pintes. Però jo parlo d'un altre art en el qual l'obra és el conjunt d'aportacions d'una colla d'individus. Aquesta colla d'individus es movia abans per unes altres motivacions més unitàries, contra la situació creada per un règim autoritari. Ara és diferent. S'ha professionalitzat, institucionalitzat, labora­litzat. A partir d'aquí jo dic que ha de sortir una nova manera d'aplegar aquesta colla d'individualitats i que pu­guin tots treballat plegats amb un esperit creatiu, una possible nova visió de l'espectacle. No em fa por de crear una estructura en aquest sentit. Em sembla que l'exercici de la llibertat demana una estructura.

A. CARDONA TORRANDELL. No pas en pintura.

IAGO PERICOT. Que no? Deixa'm parlar de Mondrian...

A. CARDONA TORRANDELL. A mi Mondrian m'avorreix.

IAGO PERICOT. Doncs Piet Mondrian, pare de la plàstica pura, va muntar aquesta estructura i va deixar l'espectador completament lliure, tot pensant que havia aconseguit arribat al màxim de llibertat. Com que davant la pintura de Mondrian no tens cap referència sobre si és una perso­na, un paisatge o què, a partir d'aquí s'ho pot muntar l'espectador. Possiblement és comparable a la situació ac­tual. Estem vivint un temps de mòduls sonors, mòduls vi­suals, estructures arquitectòniques modulats. Un mòdul i un altre mòdul van construint. A partir d'aquí és possible recrear una certa llibertat. Allò que no pot ser és que vul­guem recrear la nostra llibertat amb mòduls i estructures del passat.

A. CARDONA TORRANDELL. Personalment, no espero cap canvi històric tan important com per fer possible l'articu­lació de tots els mòduls que tu dius. M'estimo més trans­gredir els mòduls i sortit com un personatges dels Ger­mans Marx engegant cops de botzina.

IAGO PERICOT. Jo no deia pas que no s'haguessin de transgredir. Per exemple, un compositor que ha transgre­dit aquests mòduls musicals de la nostra època: PHILIP GLASS. Els ha transgredit i ha donat com a resultat una forma artística musical nova.

A. CARDONA TORRANDELL. Jo no tinc perquè utilitzar un receptari que em vingui donat per la cibernètica; ni aco­plar mòduls. El meu seminari ha estat la pràctica informa­lista; em va portar a una facilitat de dicció en tots els sen­tits. No m'interessa fer res que sigui nou, sinó que sigui present. Em limito al meu propi registre, al marge de mò­duls i cibernètiques. Valoro Mondrian per la seva impor­tància cultural, però no forma part del meu registre. Maiakovski, per exemple, s'hi ajusta més. Ni Mestres Ca­banes, ni Douglas Craig serien del meu registre en la me­sura que són escenògrafs de raça, grans creadors d'espais escènics. La meva aportació escenogràfica ha estat molt més accidental. Jo he viscut enamorat del teatre i me l'he endut al llit. Però ha estat una aventura fortuïta, un cla­ríssim adulteri. Oi que queda clar? Sóc un pintor que he col·laborat amb el teatre, e basta.

IAGO PERICOT. Jo he fet una vintena d'escenografies, però tampoc no m'he considerat mai un escenògraf, sinó més aviat una persona que pretenia aportar uns canvis a l'esce­nografia i al teatre. A la meva escenografia per a El tuerto rey, dirigida per Ricard Salvat, ja hi sortia una arquitectu­ra orgànica. L'escenografia es movia, ja era per a mi un personatge de ple dret, un personatge visual dintre de l'obra. Vaig fer una altra escenografia mòbil per al Procés de Kafka al Teatre María Guerrero de Madrid. Les meves escenografies sempre han estat ficades dintre del temps de l'obra, actuaven en un moment determinat de l'obra. Eren un personatge més. A Madrid vaig tenir problemes amb els actors, perquè deien que, quan actuava l'esceno­grafia, ells quedaven marginats. El que passava és que aquella mena d'escenografia anava més enllà del que el teatre havia recorregut. La manera d'interpretar de l'actor no s'ajustava a la manera d'interpretat de l'escenografia. Ajuntar això ha costat molts anys. Ara ja comença a fer-se'n la unió. Vaig passar a director teatral com a única manera de tirar endavant les meves idees escèniques. L'es­pai que em va interessar molt va ser l'estació de Metro de l'obra Rebel delirium, a la Ronda Sant Antoni. Per manca d'avantguardisme a Barcelona en aquell moment, l'obra va quedar com una cosa molt underground, encara que el públic va respondre molt bé. En un altre país, d'aquest muntatge n'haurien fet una bandera. Segur que França n'hauria fet un plat fort; sempre ha viscut de la gent que hi ha anat a treballar i l'ha sabut explotar molt bé. M'interessava molt el llenguatge visual, l'espai, l'actor... En va sortir el Simfònic King Crimson, que era bàsicament pin­tar dalt de l'escenari, fent-hi escultura, treballar-hi l'espai, amb l'actor com a element visual. Un cop sabut tot això em vaig introduir al món de la interpretació i vaig muntar el Bent de Martin. Un treball exclusivament d'actor. AI capdavall vaig intentar reunir tota l'experiència en l'últim muntatge de La bella i la bèstia. Ara acabaré amb el tea­tre i tornaré al camp de les arts plàstiques. Agafaré tota l'experiència teatral i la transportaré a les arts plàstiques. Estic en un moment de transició, per veure si encara sóc a temps d'agafar la via en la qual poder desenvolupar les meves idees artístiques. AI teatre, l'experimentació és molt difícil. Si els pintors com tu haguessin de fer experimentació i necessitessin un regulador, un sintetitzador de so, un equip de llums í uns empleats que ho portin, no pintarien res... Tu ets dels pocs artistes que encara poden investigar per que tu mateix ets l'empresa, l'investigador i l'investigat. Tu sol mous tots els teus fils. Però això al tea­tre és impossible. Necessites un suport tecnològic costós. Però insisteixo que el teatre morirà si no es planteja aques­ta recerca del llenguatge de l'època. L'Administració hau­ria de comprendre la necessitat urgent d'un centre d'in­vestigacions teatrals, ben regulat i ben portat Jo he fet la meva petita aportació d'investigació en el si del teatre, pe­rò m'ha costat començat cada vegada de nou, m'ha costat fer tots els papers de l'auca. Ara ja no seria possible ni així, ja no seria possible l'esperit de "tots junts contra Franco" com a l'Escola Adrià Gual. Ara ja no hi ha ni en Franco ni l'Escola Adrià Gual. Ha de set d'una altra ma­nera. La meva. pròxima aportació al món de les arts plàsti­ques serà un repàs de la meva etapa teatral. Vull muntar quatre espectacles junts en un mes: el pop-art, el body­art, l'art conceptual i la postmodernitat. Ara bé, en gene­ral la imatge del teatre està completament desfasada. Se li ha de donar una nova vitalitat. No podem viure de renda. D'altra banda, Catalunya no ha estat mai un país de grans dramaturgs, així com ha estat un país de grans pintors. El petit repertori teatral que teníem, ja se'ns ha acabat. Ja hem muntat Batalla de reines í tot. Què hem de fer ara? Tornar a començar el repertori? Confonen la reproducció d'una cosa passada i força mediocre amb la necessitat d'investigació. Viuen en la mediocritat. No hi veig cap sortida, si els qui tenim la preocupació del teatre no ens aturem a pensar una mica i ens deixen fer. Jo ho aniré fent a la meva manera fins que em sigui possible.

A. CARDONA TORRANDELL. La meva llibertat, però, tam­bé comporta un risc.

IAGO PERICOT. Sí, però és un risc que portes tu a dintre. El meu risc vol dit deu milions de pessetes i sous de molta gent. Em preocupa que el teatre sigui un art que es troba a la Unitat de Vigilància Intensiva i que tot i així, té totes les possibilitats de viure una revifalla. No serà el teatre que estem veient ara, serà un espectacle completament diferent. No sé quina serà la forma nova, el que vull és in­vestigar en aquesta direcció. La investigació és innata en qualsevol artista. La gent que no té necessitat d'investigar demostra que és molt poc creativa, que no té res a dir. Aquests són els que se senten malament a tots els escena­ris.

A. C.ARDONA TORRANDELL. Potser caldria substituir la paraula "recerca" per la de "curiositat". Grans autors han dit que l'ésser intel·ligent és una persona plena de curiositat.

IAGO PERICOT. És clar, la curiositat és un nivell de la re­cerca, el primer nivell de la qual és l'observació.

A. CARDONA TORRANDELL. Aquell qui no es curiós, pot ser un perfecte imbècil. La persona més sensible és la que té més capacitat de sorpresa, la que pot descobrir tota una finestra d'infinit en una cosa petitona.

IAGO PERICOT. Una cosa només és petita segons com te la miris.

A. CARDONA TORRANDELL. També voldria dir que jo tinc un cert horror a la cadira i encara més a la poltrona. Molta gent es condemna a la poltrona del Palau de la Música, del Liceu o del Romea, aguanten com a bacons per un fals concepte de la cultura. Jo no sóc com ells. Sóc home de barra de bar.

IAGO PERICOT. El teatre és alguna cosa més que la poltro­na el vespre de l'estrena.

A. CARDONAI TORRANDELL. També existeix la màgia de l'estrena. Però a mi em pot il·lusionar en la mesura que també tinc l'altra experiència, que em sembla encara més carregada de màgia: la de viure l'obra des de les bamboli­nes. La gent més amant del teatre que he trobat són els tramoistes, els que en saben més i els que es prenen la majoria d'obres amb un gran escepticisme i un gran sar­casme.

IAGO PERICOT. No és que sàpiguen més de teatre. No és veritat. Tu veus la part menestral del teatre.

A. CARDONA TORRANDELL. El muntatge del decorat o dels llums, també em sembla una part creativa del teatre. Estimo els menestrals. Pinto desesperadament per als me­nestrals i no m'entenen.

IAGO PERICOT. A mi el teatre ja m'ha avorrit massa últimament. Ara trio força el que vaig a veure, encara que per raons professionals he d'anar a veure quasi totes les obres. Però potser hi renunciaré. Un escriptor, per exem­ple, té tota la llibertat d'escriure un llibre. Però que a so­bre pretengui que l'hi llegeixi, és una pretensió una mica pedant. Igual passa amb una obra de teatre. Quan mun­ten una obra sense cap mena de prospecció sobre els gus­tos i les necessitats culturals de la gent que pugui assistir-hi, passa el que passa. Tenen la llibertat de fer-ho i jo no tinc cap obligació d'assistir-hi. M'estimo molt el teatre i per això i aniré poc en endavant. M'interessen els muntat­ges que constitueixen una aportació. I ara d'aportacions n'hi ha ben poques. Até veiem luxosos espectacles, ex­traodinàriament avorrits. Potser caldria menys luxe i més diversió. Per què la cultura és avotrida en aquests mo­ments? Actualment, cultura i avorriment esdevenen sovint sinònims. Com hi hem arribat? Potser s'ha fet avorrida per que no dóna testimoni del nostre temps. Em preocu­pa. Els qui han pogut sortir d'aquest cercle viciós de l'avorriment -penso en el teatre que fan els Comediants- és perquè han agafat una cultura molt més antiga i l'han transportada al nostre temps. Són capaços de muntar una mena de retaule del segle XII, actualíssim, amb els seus dimoniets, i la gent se la passa bomba.

A. CARDONA TORRANDELL. No voldria caure en un dis­curs sobre la cultura i la contracultura, perquè podria re­sultar avorrit... M'estimo més la cultura que un discurs so­bre la mateixa.

IAGO PERICOT. Home, és clar. La cultura és erotisme i par­lat de la cultura és pornografia. M'explico. Com diu Jordi Pericot erotisme és el llenguatge de l'amor i del sexe. Por­nografia és parlar d'aquest llenguatge. Cultura és el llen­guatge de l'expressió d'un poble. Pornografia és parlar d'aquest llenguatge.

A. CARDONA TORRANDELL. Em nego a aquesta obscenitat. Alguns valors culturals m'apassionen i no m'avorreixen gens. Alguns llibres no em cauran mai dels dits. Els discursos culturals no són necessàriament avorrits. Els disgustos sobre la cultura, quasi tots ho son. Com ho son els projectes ministerials d'ajudes a la cultura, il·legibles i in­comprensibles.

IAGO PERICOT. Sí, però aquests que parlen de la cultura

en els seus projectes ministerials, són els que la distribuei­xen.

A. CARDONA TORRANDELL. En tot cas, jo no podria subs­criure d'una forma indefinida la teva afirmació sobre el si­nònim entre cultura actual i avorriment. Allò que m'avorreix és la política cultural. Jo continuaré fabricant els meus objectes i res més. No penso caure en l'obscenitat del dis­curs sobre la cultura, ni en la irreverència de dir que la cultura és avorrida. La cultura m'ha donat moltes estones d'alliberament, que han estat autèntiques festes. Un pecat fastigós i sòrdid que no he comès mai_ és parlat de pintura amb pintors, parlar de literatura amb escriptors,. parlar de teatre amb actors. Pot ser odiós. Hi intervé massa sovint la mesquinesa, la tafaneria, l'ambició, la falsa humiliat. Saps que jo no he estat mai home de grup. De vegades he col·laborat amb els grups dels quals hem parlat i la feina m'interessava moltíssim, tot reconeixent que el seu discurs cultural acostumava a ser avorrit, agreujat per les mesqui­neses. Aleshores jo m'escapava d'aquesta mena de reunions i me n'anava a parlar amb la gent del carrer. Com a mínim la conversa era viva, parlaven de coses que eren reals, que si més no eren veritat per a ells.

IAGO PERICOT. Però, com que ara la cultura ens ve dona­da des de dalt i els que governen encara són més avorrits que la societat, doncs es produeix una cultura avorrida. Quan deixa de ser acte creatiu de l'època, esdevé avorrida. Estem governats per pornògrafs de la cultura. Parlar d'un llenguatge és una retòrica pornogràfica, és no fer llenguat­ge. Estem governats per l'avorriment. Saps quina és la co­sa més avorrida del món en aquests moments? Anar a una reunió política d'un partit. Per a mi és l'exemple de l'es­pectacle més avorrit que existeix. En nom de la democrà­cia hem hagut d'aguantar moltes llaunes immenses. L'acte anticreatiu per excel·lència és una reunió de partit polític. I que consti que no vaig pas contra la ideologia política. Qualsevol artista ha de tenir una ideologia política ampla i d'esquerres, evidentment.

A. CARDONA TORRANDELL. Quasi tots els artistes tenen una tendència afectiva cap a l'esquerra.

IAGO PERICOT. Quasi tots, no. Tots!

A. CARDONA TORRANDELL. Es una tendència que no arri­ba a la militància, però.

IAGO PERICOT. Perquè és avorrida!

A. CARDONA TORRANDELL. I, si arriba a la militància, és una equivocació que es comet sovint per interès. És una equivocació que limita la independència. Un petit consol de l'artista davant el desert en què viu és de ser la cons­ciència moral d'una societat determinada. Aquesta funció l'obliga a una total independència de militància, encara que en algun moment pugui fer costat als grups polítics més afins. En la meva mesura, he fet costat a fraccions po­lítiques d'esquerra perquè me les estimo. Com deia Gar­cía Lorca:  "Por la izquierda, donde palpita el corazón" . .. Som així. Però no demano cap privilegi per haver-ho fet. No aspirar a privilegis m'ha permès d'alliberar-me de tota aquesta colla d'actes infernalment avorrits.

IAGO PERICOT. No hi ha un sol bon artista de dretes, per­què la dreta és la negació de la llibertat. Me'n podries anomenat un de sol?

A. CARDONA TORRANDELL. D'anarquistes n'hi ha a tot arreu, als partits d'esquerra i fins i tot als de dreta. I segur que ja se te'n acut algun nom.

IAGO PERICOT. Escolta, em tens molt intrigat. Qui és aquell bandarra que no volies assenyalar...? M'encantaria

saber-ho? Va, Xavier, para el magnetòfon i que m'ho di­gui.

A. CARDONA TORRANDELL. Ja dec haver-ne oblidat el nom. La qüestió és que hi ha escriptors o periodistes de talent a la dreta. Per exemple a França, a la dreta hi ha una pinya d'autors notabilíssims. A Itàlia, el fenomen és semblant encara que una mica menor. Ningú no pot ne­gar la brillantor intel·lectual d'Indro Montanelli; compa­rable a la d'un Leonardo Sciascia. L'un és de dretes i l'altre d'esquerres...

IAGO PERICOT. Jo de pintors de dretes només conec Dalí.

A. CARDONA TORRANDELL. M'estimo més no parlar-ne.