IAGO PERICOT. En el terreny de l'art i de la cultura en ge­neral, estem passant moments conflictius, sobretot de de­sorientació. Estem acusant radicalment els factors d'avorri­ment o de diversió davant els actes culturals. D'altra ban­da, s'exigeix una lloable professionalitat per part de l'ar­tista. Ara bé, el factor primordial de l'època em sembla que és la desorientació, la crisi dels valors anteriors. Quan jo pintava, vaig acabar posant en crisi la pintura com a mitjà d'expressió, per allò que et deia que volia passar a actuar més directament a través del teatre. Primer a través de l'escenografia i després a través de la direcció, porto disset anys fent teatre. I voldria dir una cosa que em sem­bla simptomàtica: el meu nivell cultural i estètic ha sofert una davallada considerable d'ençà que vaig entrar al món del teatre; en comparació amb el de la pintura. La força que hi podia haver al meu espectacle Rebel delirium que vaig escenificar en una estació buida de Metro, se m'ha anat llimant. No és que jo hagi perdut inquietud creativa, sinó que el teatre. té el sostre més baix. No només per cul­pa del teatre, sinó també per la desorientació del moment en totes les arts. Amb la invasió de la tecnologia, hem passat de l'era industrial a la de la comunicació de bits, inputs i outputs. Aquesta convulsió ha fet més lent el pro­grés de les idees artístiques, en el sentit que la tecnologia ha corregut més que l'art. Encara no he trobat un llen­guatge estètic meu que correspongui al moment actual i encara menys puc endevinar el del futur. En parlar de Velázquez com a precursor de l'impressionisme o dels im­pressionistes mateixos, veiem clar que eren gent que s'an­ticipava. Ara no veig aquesta anticipació. Potser. la inesta­bilitat del moment fa les coses menys perdurables i més fugisseres. Potser davant d'aquest desconcert i d'aquesta inestabilitat, la cultura mediterrània ha aprofitat l'ocasió per tornar a creure una mica en ella mateixa. El cas dels Comediants és paradigmàtic en el món del teatre en el sentit que les coses no han de ser necessàriament transcen­dentals per ser d'una gran qualitat. Han agafat les arrels mediterrànies i les han tornades a posar al lloc que els cor­respon. Tenen èxit allà on vagin, perquè trenquen amb aquest error subliminal que portem dintre sobre la con­cepció d'obra artística.

A. CARDONA TORRANDELL. Davant de la situació cultural, jo reacciono de forma més individualista: La inestabilitat, la por, no han estat mai renyides amb el gran art. Cara­vaggio realitzà les seves obres més extraordinàries en mo­ments de veritable perill físic, perseguit per la justícia, re­fugiat en convents, exposat a l'empresonament en qualse­vol moment. No necessàriament la inestabilitat justifica la desorientació de l'art. La desorientació de l'art procedeix potser del fet que no es motiva ell mateix amb coses que vinguin de dintre de l'artista, sinó que adopta una vocació estètica de novetat, que és un gran perill. En Velázquez o en Goya, no hi havia cap desig de novetat. Hi havia un desig de testimoni i una fruïció total, en el primer Goya. Era una resposta individual a circumstàncies objectives i subjectives. El pintor tenir el voltatge, la força de la seva pròpia reacció davant d'aquestes circumstàncies. L'arronsa­ment davant del perill, la política de l'estruç, la submissió als dictats dels mandarins culturals, porta al no-res. Les circumstàncies adverses poden estimular o escanyar la força de l'artista. De la mateixa manera que la voluntat de no­vetat i la voluntat d'estil constitueixen grans perills. L'ar­tista que persegueixi l'estil, té totes les possibilitats castrar-se la inspiració.

IAGO PERICOT. La novetat necessària que jo veig és la de set testimoni de cada temps, en tot cas.

A. CARDONA TORRANDELL. Però ser testimoni no demana ser nou, sinó ser contemporani. La novetat es dóna o no, i això només se sap després. Quan individus esperitats vo­len implantar una novetat per ella mateixa, treballen per força amb una cotilla ortopèdica. L'artista que doni testi­moni serà aquell que haurà esmolat totes les antenes perceptives vitals, les fallides i els èxits, el xoc quotidià amb la realitat per tal de conduir-los cap a la seva obra. És la meva forma de fer. No cauré mai en l'estupidesa de pre­tendre crear res de nou, en la terrible masturbació de bus­car res de nou. Seria un cerebralisme abominable i castra­dor.

IAGO PERICOT. La desorientació del moment és col·lectiva. Que tu et refugiïs en la cosa individual, em sembla molt bé. Jo de vegades també ho faig. Ara bé, el meu raona­ment era més col·lectiu.

A. CARDONA TORRANDELL. Jo no em refugio. Em com­prometo a servir la meva experiència individual, amb tot el risc. Em comprometo a transmetre la meva experiència individual sense filtres de modes, com a acte de transgres­sió social i moral.

IAGO PERICOT. Potser hi ha una diferència important en­tre el teatre i la pintura. El teatre exigeix molts més mit­jans tècnics.

A. CARDONA TORRANDELL. Vols dir que això et mediatit­za més? D'acord, però la funció del teatre és igualment transgressora, en això és idèntic.

IAGO PERICOT. Tu pots fer la teva obra sol al teu estudi, com jo quan pintava. Una obra de teatre no la puc fer sol, he de comprat amb una colla de gent.

A. CARDONA TORRANDELL. Sí, però parlem d'un cas con­cret i petitet. L'altre dia vaig sentir a Sabadell en Frederic Roda que parlava de quan vam escenificar l'Antígona l'any 1958, en comparació amb les versions que se n'han fet aquí després. Deia que en aquella primera versió, per començar, l'escenari era tan petit que si els actors hagues­sin anat amb clàmides i amb togues, no hi haurien cabut. La lectura de l'adaptació de Salvador Espriu ens va fer comprendre que podíem transportar l'Antígona als nostres dies. Per resoldre la qüestió econòmica i d'espai de l'esce­na, vam vestir els actors amb pantalons i suèters, vam si­tuar l'acció al maquis francès de la comarca pirinenca de l'Arieja. Amb poquíssims mitjans econòmics, vam reeixir una versió magnífica de l'Antígona. Les limitacions tècni­ques no importen massa, en un determinat moment.

IAGO PERICOT. Estic d'acord que una gran superproduc­ció no soluciona tots els problemes. Quan jo parlo de ser testimoni del nostre temps, penso que no s'està donant una resposta de l'artista a les preguntes que es pugui fer el ciutadà. Ara estem vivint un estrany neo-neo-neo-classicis­me...

A. CARDONA TORRANDELL. Es un neo negat. Pretenen simplement pintar malament l'expressionisme alemany i sobretot convertir-ho en objectes de consum. I la política cultural a tot arreu propicis aquest art dislocat i sense fu­tur.

IAGO PERICOT. En tota la història de l'art, la galeria no­més deu tenir setanta o vuitanta anys d'existència, com a botiga del mercat de l'art. La societat de consum intenta produir un art vendible, és lògic. Però no crec que duri massa. Jo anava a una altra cosa, a l'afirmació que no he cregut mai en els neo. La Llotja de la plaça Palau a Barce­lona pot ser bonica en la mesura que el seu neoclassicisme ens recorda el classicisme d'origen. Però que a sobre del neoclassicisme ara en vingui un altre, em sembla excessiu. I aquí incideixo en l'art com a testimoni del nostre temps. En teatre, Ibsen va ser testimoni del seu temps. Em sem­bla que va ser ell precisament qui va dir allò: "No puc entendre que les meves obres de teatre es puguin repre­sentat encara d'aquí a cinquanta anys". Es va equivocar, però només en la mesura que subsisteixen espectadors capaços de veure-les tot distanciant-se de la seva pròpia època. En aquell moment era diferent. No s'escrivia teatre per veure'l tot distanciant-se'n. S'escrivia teatre no per veure'l a distància, sinó per viure 'en aquell moment uns problemes d'aquell moment. Ara la postmodernitat in­tenta reproduir coses que al seu moment tenien raó de ser, però no pas actualment. El crit de Eduard Munch va ser fet i prou. Que ara vulguin reproduir l'eco d'un tros de la mica d'aquell crit, no m'interessa gens. El que m'in­teressa és saber com puc ser testimoni de la meva època amb el meu art. No vull caure en el parany de pintar qua­tre pinzellades mal fetes i pretendre que és nou expressionisme. L'expressionisme ja està fet, senyors!

A. CARDONA TORRANDELL. L'únic consell que jo et dona­ria seria que pintessis quan en tinguis la necessitat vital.

IAGO PERICOT. Però fins i tot així, es fa difícil en el mo­ment present perquè no tinc un sol referent, sinó que en tinc milers de diferents. No sé si Munch havia viatjat gai­re, però estava situat en un espai, una llum, una manera de viure determinada que li podien servir de base per re­soldre el problema. Va ser un pintor que han fet univer­sal, però ell era bàsicament un pintor noruec. No pintava romànic, pintava noruec.

A. CARDONA TORRANDELL. Pintava des d'ell! Amb tota la força d'ell! Sense complexos culturals! Munch era més a prop de l'autodidacte que nosaltres, carregats d'informa­ció, violats per l'allau d'informació. Només podem tenir ja la innocència de la necessitat, la innocència que té la gana, o la fam de sexe. Només podem tenir aquesta inno­cència i respondre a aquesta innocència. Les altres, ja no podem tenir-les, perquè ens han menjat el coco.

IAGO PERICOT. Invadits i violats, vulgues que no, per tota aquesta càrrega d'informació. Com més informació rebem, més difícil esdevé concretar-ho en una expressió de­terminada per al món que estem vivint. Aquesta és la di­ficultat. Tanta informació sovint manipulada ens porta a no saber com sintetitzar-ho a fi de donar una resposta a través del nostre llenguatge individual.

A. CARDONA TORRANDELL. Doncs desenrotlla totes les te­ves amagades ingenuïtats o innocències, no pas ignoràn­cies. Perquè ignorants no en som ni podem ser-ne. Estem condemnats a no poder ser-ne. Desenrotlla les teves prò­pies fonts. ¿Per què la gent se sent tan lligada, per què recórrer als neos? Per oportunisme.

IAGO PERICOT. No només per això. També per un excés de bombardeig d'informació que els col·lapsa.

A. CARDONA TORRANDELL. Rebel·lar-se contra els condicio­naments sempre ha estat una de les fonts de l'expressió ar­tística.

IAGO PERICOT. Però és que el factor temps també és més terrible ara que abans. Quants anys va durar el moviment impressionista?

A. CARDONA TORRANDELL. Vint o vint-i-cinc anys.

IAGO PERICOT. I el fauvisme?

A. CARDONA TORRANDELL. Menys.

IAGO PERICOT. I el pop-art?

A. CARDONA TORRANDELL. Molt menys.

IAGO PERICOT. I el happening?

A. CARDONA TORRANDELL. Encara menys.

IAGO PERICOT. I l'art conceptual?

A. CARDONA TORRANDELL. Poquísim.

IAGO PERICOT. I la postmodernitat? Em sembla que ja s'ha acabat...

A. CARDONA TORRANDELL. No, ara hi especulen.

IAGO PERICOT. Bé, quan es comença a especulat, vol dir que ja s'ha acabat. Tu fixa't com s'ha anat reduint el pe­ríode de vigència de tots aquests moviments. Abans, un cantant com en Lázaro o en Carusso durava molts anys...

A. CARDONA TORRANDELL. T'has deixat un moviment que, conjuntament amb el cubisme, per a mi ha estat un dels més importants del segle XX: l'informalisme. Aquest va ser més llarg i ens ha penetrat tots. S'ha fet constitutiu de la nostra escriptura. L'única diferència entre els pintors com nosaltres més o menys acostats a la figuració moderna en relació amb els pintors de la sala Parés, rau en el nostre aprenentatge íntim de l'ús continuat de l'atzar de l'infor­malisme. El registre expressiu de Tàpies, de Ràfols, d'Her­nàndez-Pijuan, de Saura o de Feito, ha arribat a ser escriptura personal en la mesura que quasi s'ha inventat ella mateixa. Per a molts pintors de la nostra generació i de l'anterior, l'informalisme ha estat la nostra veritable escola de belles arts. Ho voldria deixar ben clar. I no caiguem pas en la supèrbia estúpida de creure en l'autodidactisme. La veritat és que ens hem sotmès a un aire que passava en aquell moment, hi hem desplegat les veles amb més o menys fortuna. L'agraïment que jo sento per tot el que és informalisme, és enorme. Per a mi significa la dialèctica amb la matèria, la violació de la matèria, un acte amorós amb la matèria, acceptar amb joiosa humilitat lúdica tot el que ens dóna la matèria sotmesa al joc i a l'atzar. I codificar-ho si és possible en una escriptura personal.

IAGO PERICOT. Jo anava per una altra banda. Em referia a com s'escurcen els moviments pictòrics.

A. CARDONA TORRANDELL. Accelerats pel consumisme!

IAGO PERICOT. Exacte. I això no es pot oblidar.

A. CARDONA TORRANDELL. Quan les grans galeries tenen els estocs plens, s'ha acabat aquell moviment. I moltes ve­gades s'ha acabat malament.

IAGO PERICOT. És que abans l'art etrusc o l'art egipci durava segles. I ara estem abocats a parlar de l'art de l'any passat i de quin serà l'art de l'any vinent... El consumis­me existeix i d'alguna manera ens influeix.

A. CARDONA TORRANDELL. Com a força externa que exer­ceix una influència damunt nostre. I a l'individu que no s'expressa amb el llenguatge de moda; el consumisme l'arracona. Però les modes passen. No serà que et preocu­pa més el futur de l'art que el teu mateix? Mira, al capda­vall, el futur ens arriba a cops de present. És l'única ma­nera nostra de realitzar el futur, a condició que el realit­zem a cops de present. Si pensem que estem fent cops en­lluernadors de futur, l'hem vessada.

IAGO PERICOT. El que volia dir és que aquest pas rapidís­sim del temps actual, provoca que les coses siguin molt poc perennes. Ho considero un factor important. Tornant al camp del teatre, no és perenne el que fan els Come­diants, per exemple. És una convivència amb la gent, un gaudi d'un instant en un lloc precís. L'obra per a tota la vida, s'ha perdut. Em limito a observar la successió de moviments. A Madrid tenien la movida, nosaltres creem moviments. Una movida significa que algú ho mou, un moviment significa que fa moure la movida. Insisteixo que el nostre temps està caracteritzat per la rapidesa, per la violació que comporta l'allau d'informacions. Tot ple­gat fa que els moviments culturals siguin molt més curts i ens aboca a la desorientació, alhora que l'obra artística deixa de tenir res de perenne. Ara compres una camisa a les Galeries Lafayette de París i te l'emboliquen amb una bossa de plàstic que porta un dibuix d'en Vasarely. El fet que un quadre d'en Vasarely es reprodueixi a totes les bosses de les Galeries Lafayette i te'n puguis endur quasi un Vasarely a casa en una bossa de plàstic, em sembla força important. Tota la maquinària que per un cantó "socialit­za" l'obra d'art, per un altre la devalua, li treu la peren­nitat. El cinema, la televisió, el vídeo... Jo he pogut veure com l'home arribava a la lluna. Al mateix moment de produir-se, l'assistenta que neteja a casa em deia: "No s'ho cregui, ha de ser mentida que hagin arribat a la llu­na". Ella volia tallar-se d'aquella realitat. Jo no vull tallar-me'n. L'artista ha perdut una mica aquest ritme tre­pidant de l'època. Aquest llibre de DIÀLEGS A BARCELONA

que estem fent, és possible gràcies a l'electricitat. Si ara se'n va la llum, no podem continuar enregistrant la con­versa i hem de plegar. Si fas una obra de teatre i se'n va la llum, no en queda res. I si a un cantant se li'n va la llum mentre actua, no se'l sent.

A. CARDONA TORRANDELL. La pèrdua de perennitat de l'obra d'art és el que reforça la joia tremenda que tenim tots nosaltres de treballar en una obra col·lectiva. Els pin­tors de moda són tot just una obra de consum, una obra iconogràfica que es ven per ella mateixa com un objecte fetitxe.

IAGO PERICOT. Sempre hi ha hagut qui ha produït i d'altres que se n'han aprofitat. Però no crec que la discussió estigui a saber quin artista ven més en aquest moment. Per a mi la qüestió és que ara les arts han perdut el seu llenguatge propi. El cinema amb prou feines acaba de néixer i ja s'està morint, perquè la gent no va al cinema. La televisió acaba de néixer i no aconsegueix de saber quin és el seu llenguatge. Veiem tota una convulsió de llen­guatges perquè tots plegats estem buscant unes noves for­mes d'expressió. Vaig sentir la conferència de Bob Wilson al Congrés Internacional de Teatre de Barcelona i propug­nava la mort del teatre o del cinema, per quedar-se només amb l'art de la imatge electrònica.

A. CARDONA TORRANDELL. Això em sona a déjà vu, com quan van preconitzar la mort de la pintura de cavallet.

IAGO PERICOT. Jo no parlaria de mort, perquè mentre hi hagi una persona viva damunt la terra hi haurà art. Aque­lla persona es manifestarà, ni que sigui tornant a fer un cistell. Art ve d'artesania i artesania vol dir manufacturar coses. Els materials sempre han estat la base de les arts, tant per a Picasso com per a un espardenyer. Han treballat amb els materials i s'han expressat a través d'ells.