II. L'AIRE DEL MEDITERRANI

IAGO PERICOT. Jo he nascut i he viscut al Masnou i a Bar­celona. Aquí hi sento un aire que em sembla tremenda­ment mediterrani. A Tarragona hi tinc una casa i hi sento la marinada, però ja és un aire passat per les muntanyes; no és el mateix. Aquest d'aquí és més fresc. És un aire sensual. El sento des de la plaça Catalunya, Rambla avall, fins a arribar al mar. És l'avís del mar.

A. CARDONA TORRANDELL. La meva Barcelona va essen­cialment del Poble Sec a la Ciutadella, la part de la ciutat limitada per les Rondes clàssiques. És cert que per aquesta Barcelona circula l'aire que tu dius. Val a dir que també n'hi circulen d'altres, tal vegada més llevantins... El meu sentiment de petita pàtria està molt compartit entre Bar­celona i Vilanova i la Geltrú. Des de Barcelona estant enyoro Vilanova i de Vilanova estant enyoro Barcelona. En alguns moments em cansa Barcelona i en d'altres em cansa Vilanova. En aquest sentit, sóc bígam. Me les estimo totes dues com a dones meves. Les amants me les busco a l'estranger: Florència, Varsòvia, Bolonya, París... Em crea un cert desequilibri afectiu. Quan sóc al meu Raval barce­loní, enyoro la platja de Vilanova, i me'n vaig a la Barce­loneta. Per a mi, la Barceloneta és un barri extraordinari, fora del comú. Em recorda l'illa de la Giudecca, a Venè­cia: les finestres, la roba estesa voleiant al vent de la mar, les olors d'olis fregits... El Raval, tota la Barcelona vella, són indrets plens d'itineraris que em provoquem alegria, o també nostàlgia. Nostàlgia de tants itineraris que hi he viscut, de tantes vivències que hi tinc enterrades: en un petit bar, sota d'una finestra... M'estimo aquests barris com el cos d'una persona entranyable que es fa vella, amb una alegria fàustica i també amb una certa nostàlgia.

IAGO PERICOT. Penso en aquest moment, a propòsit de l'aire del qual et parlava, que comença a la Plaça de Cata­lunya i no s'acaba fins a Mallorca. Embarques al vaixell de Mallorca i durant tota la travessia vas sentint el mateix aire, un aire molt propi d'aquí. És la brisa mediterrània, igual aquí que en qualsevol port d'Itàlia, o a Marsella. A Montjuïc, al passeig de Masnou i a la platja de Vilanova, hi ha el mateix aire que a Gènova. Idèntic!

A. CARDONA TORRANDELL. Es veritat. Tu resideixes al Masnou, a la comarca del Maresme. Fixa't que a l'Adriàtic italià també hi ha una comarca que es diu la Maremma, probablement amb el mateix significat d'antigues zones d'aiguamolls. L'anomena Dant quan escriu allò: "Siena mi fa, Maremma mi distruge"... Per a mi, Itàlia és la me­va amant. I té una cosa que em torba: el fet que en algu­nes zones ja em sento més lluny de casa. A Venècia ja em trobo com a la porta de l'Orient, com a Istanbul. En al­gunes platges de la Itàlia oriental, per dir-ho així, ja cal prendre el sol alla rovercia, orientat a l'inrevés. L'angle d'estrangeria, de dépayrement el dóna el sol, perquè al matí el tens al darrera i no pas al davant com aquí.

IAGO PERICOT. A mi el Mediterrani em resulta una vivèn­cia molt sensual. El Mediterrani t'acaricia abans d'ensenyar-se't, a través d'aquest aire. Arran del desterra­ment de la meva mare a Conca després de la guerra civil, vaig viure-hi uns mesos, fora del mar. Recordo clarament que, en venir cap a Barcelona, travessant les costes de Garraf amb el tren, sentia per primera vegada l'aire del mar abans de poder-ne veure l'aigua. El Mediterrani, primer t'acaricia, després el veus. A Barcelona, també el sents abans de veure'l. Quan puges a Montjuïc, també sents primer l'aire marí abans de veure el mar. Jo faria un ho­menatge a la sensualitat d'aquest mar que t'acaricia la pell, com a primera sensació de totes. El mar, en general, podem qualificar-lo de blau, d'ample, de turbulent, de plàcid... El Mediterrani abans que tot és sensual.

A. CARDONA TORRANDELL. Es un mar a mesura humana. És curiós que els nòrdics de la nostra península, bascos o asturians, per exemple, tenen una actitud irònica davant del Mediterrani. Pensen que és com una miniatura de mar. I jo penso que tota la nostra mitologia procedeix pre­cisament del Mediterrani, la nostra i la d'ells. Potser això els desconcerta.

IAGO PERICOT. Certament, el Mar del Nord o qualsevol al­tre mar més desfermat que no pas el Mediterrani, a mi em semblen marcs per ser contemplats, sobretot. Em deixen minimitzat com a persona, són massa forts. Em fan impo­tent, em converteixen en espectador. Al Cap de Finisterre un dia de temporal, només hi puc set espectador. Impres­sionadíssim per la seva força, però simple espectador. M'agrada més el Mediterrani, que pots tocar i deixar que et toqui, en què et pots ficat sense perill excessiu, que pots estimar des de dintre del seu escenari i no pas a dis­tància.

A. CARDONA TORRANDELL. Es l'amor carícia en compres de l'amor passió. Em fas pensar en aquell quadre del ro­màntic Friedrich Els contempladors del mar, un mar amenaçat; tenebrós, terrible.

IAGO PERICOT. Igual que les muntanyes mediterrànies que envolten el Maresme, per exemple. Són muntanyes asse­quibles. Puc decidir d'anat a berenar sota aquell pi que veig a la llunyania i arribar-hi sense problema. Als Dolo­mites, als Pics d'Europa o a Caldes de Bohí, m'hi sento impotent, m'hi sento espectador, no hi puc intervenir.

A. CARDONA TORRANDELL. Es curiós que tots els romàntics des de Goethe -que deia allò de "Baixem allà on floreix el llimoner.,."- fins a Shelley, Keats o d'altres, perseguien la imatge de la mat llatina, del Mediterrani. I en Byron... Tots venien a donar-se al mite del Mediterra­ni, en lloc de fer-ho a l'Atlàntic.

IAGO PERICOT: Una de les coses més boniques del Mediter­rani és que hi pots fer l'amor. I tot seguit pots complaure't parlant de l'amor que has viscut, fent una ac­ció peripatètica. Ja és el súmmum. Sóc un peripatètic aca­bat. Sovint em cito amb les persones amb qui he de parlar al passeig de Masnou, per tal de conversar tot passejant­-hi. Poder conversar tot passejant, això és el Mediterrani!

A. CARDONA TORRANDELL. Es l'àgora grega, són les terras­ses de cafè que abunden al Mediterrani i que el Nord vol­dria imitar, sense tenir-ne les condicions. Fixa't que les grans novel·les d'aventures marítimes del segle XIX -Stenvenson, Melville, Conrad, etc.- presenten una vi­sió terrorífica i pessimista del mar. Per contra, els mites mediterranis són molt més amables, tot i ser poderosís­sims. Aquells novel·listes sempre demostren un marge d'horror davant del seu mar.

IAGO PERICOT. Potser perquè no hi poden tenir un contac­te directe com nosaltres amb el nostre. És el distancia­ment. I el distanciament crea monstres. Mentre que l'acostament, fer l'amor activament, crea una atmosfera més suau, menys distanciada. Quan Goya va distanciar-se de la societat, va dir allò de "La raó produeix monstres" . El Mediterrani no el pots veure com una cosa distanciada.

A. CARDONA TORRANDELL. Aquest distanciament que es dóna al Nord, és precisament el que crea els monstres. Per contra, la desmesura de Rabelais no deixa de ser una gran abra5ada amorosa i sensual de la realitat, amb el bo i el dolent de la realitat. Igualment el Quixot, que n'és el pa­radigma.

IAGO PERICOT. En aquest sentit, Barcelona peca del defec­te de poder viure molt acostada al Mediterrani i de viure'n una mica al marge. Quan vaig llegir el pla d'acondiciona­ment de la costa del Poble Nou, vaig sentir una gran ale­gria. La ciutat torna al mar.

A. CARDONA TORRANDELL. I la Barceloneta podria ser una zona de platja formidable. L'altre dia vaig sentir a la ràdio que les platges de la Barceloneta estan menys conta­minades que les de Castelldefels. Jo sí que he viscut sem­pre de cara al mat! Per això et deia que la meva Barcelona s'acabava al límit de les Rondes. Un matí emboirat a la zona de Virrei Amat em pot fer sentir exactament con si estigués a Milà i no pas en una ciutat mediterrània com Barcelona.

IAGO PERICOT. Tinc la impressió que la Barcelona antiga va quedar molt separada del mar per la muralla. Va anar creixent intramurs tancada dintre de la muralla i encaixo­nada pel Tibidabo ï per Montjuïc. Ara bé, actualment s'ha recuperat el Moll de la Fusta i és evident que tot el port urbà podria ser una perfecta zona d'esbarjo en la qual els ciutadans no fossin espectadors, sinó que hi po­guessin anar a fer esport, a pescat, a nedar, etc. Es pot condicionar, si s'ho proposen. A la banda de la Barcelone­ta, igual. I al Poble Nou, exactament el mateix. Pot arri­bar fins a Mataró i fins a la Costa Brava. Potser nosaltres no ho veurem, però em sembla que la intenció hauria de ser aquesta: recuperar una cosa perduda. La revolució in­dustrial burgesa va construir en contra del mar, perquè possiblement era la franja més barata on endegar les ins­tal·lacions industrials, de la mateixa manera que la Barce­lona medieval havia estat tallada del mar per la muralla. Recuperar la nostra relació activa amb el mat, enfortirà in­discutiblement la identitat cultural. És evident que ser mediterrani és una identitat cultural. Els europeus del nord poden haver-nos portat la tecnologia, però també han incorregut en un cert menyspreu del tarannà mediter­rani, més lúdic. Ara vivim una mica la inversió de la ten­dència, perquè el Mediterrani no mor mai: El mat hi és. Som nosaltres que podem variar, pel fet de les invasions o de les noves cultures. Barcelona, Catalunya, la península Ibèrica i el Mediterrani en general, sempre ha estat una zona invadida. Totes les cultures han passat per aquí. Ara tenim la cultura turística, la invasió turística. Pot haver es­tat positiva en allò que podia aportar de factor compara­tiu, sense pretendre dir que ells o nosaltres siguem millors o pitjors. Jo em sento bé aquí i observo que molts nòrdics també s'hi senten bé. Per tant, aquí deu haver-hi algun valor. Barcelona pot haver viscut d'esquena al mar, però el mar hi era, cada dia el podies veure, cada dia donava l'aire del qual parlàvem. Això és el que ha pesat, de la mateixa manera que tota la cultura generada arran d'aquest mar. Encara no podem escapar de llegir Plató i Aristòtil, dues teories tremendament mediterrànies.

A. CARDONA TORRANDELL. Aquesta tendència lúdica nos­tra, dels mediterranis, és precisament la nostra aportació a la civilització. Aquest gest d'indolència opulent de Rossini que recomença a escriure l'obertura d'El barber de Sevilla per tal de no ajupir-se a recollir el full de paper pentagra­mat que li acaba de caure a terra, és totalment mediterra­ni. Potser hem viscut d'esquena al mar i han estat els ma­teixos "bàrbars del Nord" -com en diu el llibre de Lluís Racionero- els que ens han fet adonar de la bellesa d'aquest mar. T'he esmentat fa un moment Goethe, She­lley o Keats i podríem trobat molts altres germànics i anglosaxons abocats al Mediterrani per tal de desxifrar la nostra cultura. Fins i tot l'arribada de la invasió turística, també ha tingut com a efecte d'acostar-nos més al mar. Vaig assistir al debat de la presentació del llibre de Racio­nero entre ell mateix i Josep M. Carandell. Trobo que van arribar a una conclusió intel·ligent: que hi ha dues formes d'entendre el món i que tant poden donar-se al nord com al sud. Altrament cauríem en una mena de racisme. Els nòrdics han vingut al sud moltes vegades per vocació i ens l'han descobert a nosaltres en algun aspecte.

IAGO PERICOT. Però alerta, perquè una cosa és la cultura adquirida ï una altra la cultura innata, la que portem a dintre per naturalesa. La gent més senzilla, la que té menys cultura adquirida, es comporta la nit de Sant Joan d'una forma ben determinada en funció de la cultura in­nata, la cultura mediterrània, tan lúdica. El grup de teatre Els Comediants no podrien haver nascut enlloc més que al Mediterrani. Altrament no existirien.

A. CARDONA TORRANDELL. Ara bé, és curiós que l'èxode dels nòrdics cap al Mediterrani no té correspondència en sentit invers. També em sembla destacable el grau civilit­zadíssim d'adaptabilitat que té el "bàrbar del nord" quan arriba al Mediterrani, començant per la cuina. Per contra, nosaltres, al Nord, sempre ens hi sentim exiliats, com si no poguéssim viure fora de la nostra reserva ecolò­gica de cultura i de vida, el nostre mar carregat de riquesa vital.

IAGO PERICOT. Jo ho explicaria teatralment. La qüestió rau a veure una cultura o bé a viure aquesta cultura. Estar-ne distanciat en tant que espectador, o bé immers dalt de l'escenari. Els espectadors d'una obra de teatre, aplaudei­xen en tot cas al final si els ha agradat, però tots voldrien ser dalt de l'escenari. Perquè la vida és dalt de l'escenari i l'espectador tot just en rep el reflex. És important set es­pectador, ser capaç de rebre una vivor, segons com. Però encara és més important de poder-ho viure. El Mediterra­ni és una cultura que viu dalt de l'escenari. Una cosa és estudiat una cultura, reflexionar-hi, parlar-ne. Una altra cosa és viure-la. Saps que Beethoven va dir de Rossini: "Llàstima, perquè tenia talla de gran compositor"? Jo em pregunto si un és més gran compositor que l'altre. El que passa és que són diferents. I els nòrdics han pretès que l'alegria musical de Rossini era un art menor. No és un art menor! És un art diferent. La diferència és que Rossini vi­via i, quan tenia temps, componia sobre les coses viscu­des.

A. CARDONA TORRANDELL. D'altra banda, el Mediterrani també és un gran receptor. Recorda de quina manera es va dividir Barcelona a començaments de segle entre melò­mans wagnerians i verdians. Per tant, existia una impor­tant massa receptora de Wagner, de la mateixa manera que un culte envers Verdi.

IAGO PERICOT. Però fixa't que un comentari molt corrent a propòsit d'una obra de teatre o de qualsevol fet cultural consisteix a dir: "No m'ha agradat; m'ha avorrit". Aquesta frase "m'ha avorrit" és molt mediterrània! El ba­rem que utilitza un mediterrani enfront d'un fet cultural és saber si el distreu o l'avorreix, és a dir, si el mou a viu­re, si el fa viure, si li ajuda a viure més la seva dinàmica. L'acte reflexiu és més difícil al Mediterrani. El mediterrani gairebé no té temps de reflexionar, perquè li falta temps per viure tot el que té al davant. Per a mi, aquest és un dels quids. Nosaltres podem desistir fàcilment de realitzar una obra cultural en favor d'una vivència que ens sol·licita ­en aquell moment. Considerem més important aquesta vi­vència que no pas un quadre o una obra de teatre. Per això et deia que els meus "quadres" o les meves "obres de teatre" són sovint vivències que no podré penjar mai a una exposició ni presentar en escena. Són realitzacions culturals viscudes, és cultura mediterrània. Les altres cul­tures tenen una major obstinació reflexiva, un major sen­tit de transcendència, que les porta a 'passar moltes més hores davant del cavallet o del full de paper. Segur que tu en alguna ocasió has deixat de pintar un quadre perquè acabaves de menjar un arròs a la cassola fantàstic i t'has dedicat a la tertúlia. Has pensat: "El quadre ja el pintaré demà, si molt convé". Aquest "ja ho faré demà" em sembla molt mediterrani. Segurament, no arribarem mai a conèixer moltes grans obres artístiques que s'haurien po­gut realitzar al Mediterrani, senzillament perquè les hem viscudes i no hem tingut temps d'escriure-les, de formalitzar-les sobre el paper o la tela.

A. CARDONA TORRANDELL. Això no treu que quan ens posem a pintar o a escriure, també ho fem d'una forma mediterrània, fàustica, tot fugint de l'entotsolament, de l'egoisme, de la crossa, de l'aparell ortopèdic, i lliurant­-nos a l'entusiasme. Llegir Josep Pla és un blanquet de sen­sacions; era un mediterrani total.

IAGO PERICOT. L'altre dia comentàvem a l'emissió "Galeria", de ràdio Barcelona, el programa del Grec-85 amb en Joan-Anton Codina. Jo li preguntava si ja en feien publi­citat a l'estranger, d'aquest festival cultural que no deixa de tenir una magnitud. Em contestava que el Grec havia sorgit dels barcelonins i es feia per als barcelonins. Si de rebot algú de fora vol venir-hi, benvingut. Però no és un festival pensat de cara a la gran cultura de prestigi interna­cional, sinó perquè es distreguin els barcelonins, que en són els principals espectadors. És una gran festa que s'ha organitzat la ciutat per a ella mateixa. Vet aquí un plante­jament que trobo molt mediterrani, lluny de transcendèn­cies de grans congressos internacionals. Em sembla magní­fic muntar una festa sense altra ambició que la de passar-­s'ho bé. Si algú passa per allà i vol afegir-s'hi, serà ben­vingut i beurà del mateix porró. Potser el festival del Grec no tindrà una gran transcendència internacional, però la tindrà per a nosaltres que la viurem. I punt. La qüestió és no avorrir-se, aquest és el barem del mediterrani.

A. CARDONA TORRANDELL. Aquells romàntics germànics o anglosaxons que t'esmentava, també necessitaven fran­quejar els Alps, necessitaven tonificar-se al Mediterrani. Tenien aquesta avidesa. I Delacroix se'n va fins a Algèria. I ara alguns il·luminats intenten imitat l'entusiasme del gran Matisse per la llum i pel color, de Matisse que també va partir d'Algèria.

IAGO PERICOT. I en Francis Bacon viu llargues temporades al Marroc...

A. CARDONA TORRANDELL. Ho vivien allà i ho reintegra­ven a Europa. Tot i que els nòrdics siguin molt més cere­brals i estructurats, necessiten també la tonificació del Me­diterrani. L'èxode massiu de turistes nòrdics cap al sud es deu a un fenomen completament físic, solar.

IAGO PERICOT. M'agrada molt que ho defineixes com a necessitat de "tonificació". En efecte, aspiren a poder ser contempladots del que nosaltres vivim. En termes teatrals, volen ser espectadors de la cultura en la qual nosaltres in­tervenim com a actors. De la mateixa maneta que nosal­tres som espectadors de la seva.

A. CARDONA TORRANDELL. En som espectadors, però no gaire receptors. Ens costa molt més adaptar-nos a la seva cultura. Quan viatjo en tren cap al Nord i veig passar l'úl­tima olivera, el primer que penso és que ja no menjaré bé, que ja ha començat la cultura de la beurre, de la man­tega. I m'agafa una tristesa infinita quan veig passar l'úl­tim cep.

IAGO PERICOT. Potser no som massa bons espectadors de la seva cultura perquè no en necessitem la tonificació com ells. L'admirem, la llegim. La reflexió sempre serà un distanciament en relació amb la vida. Quan comences a rao­nar la cosa que estimes, la comences a matat. Pots distanciar-la i mantenir-hi una gran amistat, però has per­dut la vivor.

A. CARDONA TORRANDELL. Si, per exemple, raonem la persona estimada, aleshores somiem la raó. I tornem a Goya: "el somni de la raó produeix monstres" .

IAGO PERICOT. Goya hauria d'haver nascut més a prop del Mediterrani...

A. CARDONA TORRANDELL. Una mica d'aire mediterrani ja n'hi va arribar.

IAGO PERICOT. I tant!

A. CARDONA TORRANDELL. Era l'aire que aixecava les fal­dilles de la Cayetana i el que empenyia els gronxadors del gran Goya.

IAGO PERICOT. Li van sortir uns monstres genials.

A. CARDONA TORRANDELL. Una vegada més, el Mediterrani va regalar una cosa al Nord: l'expressionisme. Tota la crispació i tot el dramatisme de l'expressionisme.

IAGO PERICOT. I Velázquez els va regalar tot l'impressionisme, l'impressionisme sencer als cabells de la Venus del espejo... No crec pas que aquestes afirmacions puguin ser titllades de xovinisme. La veritat és que tenim dos grans monstres de la pintura i és difícil no fer-hi referència.

A. CARDONA TORRANDELL. I al Mediterrani pròpiament dit tenim altres grans monstres: Tintoretto, Tizià, Botice­lli, Piero della Francesca...

IAGO PERICOT. Propers a nosaltres i admirats per tothom.

A. CARDONA TORRANDELL. Una altra gran aportació a l'expressionisme: el Greco...

IAGO PERICOT. Però aquest ja patia... Jo ja el veig una mica més baixet. Era un pintor patidor. Els altres no.

A. CARDONA TORRANDELL. Potser era un pintor patidor perquè se'n va anar a viure a Toledo. S'hauria d'haver quedat a Vilafranca...

IAGO PERICOT. A més a més ja venia amb unes idees no del tot pictòriques. La seva intenció era pintar l'Escorial i fer la Capilla Sixtina espanyola que li pertocava, cosa que no va aconseguir. Venia amb intencions parapictòriques. Aquest home patia... En Picasso és un exemple absolut, total i indiscutible de pintor mediterrani. El portessis on el portessis, el Mediterrani hi anava dintre. A les venes hi tenia aigua mediterrània barrejada amb la sang.

A. CARDONA TORRANDELL. Una alegria semblant la trobes al període de l'agonia de Matisse, quan es dedicava a reta­llar paperets de coloraines i enganxar-los a cartolines. Conservava una alegria fàustica, una complaença lúdica... Quan a través de la cosa lúdica s'arriba a la transcendèn­cia, el xoc pot ser extraordinari. Si et limites a la cosa lúdi­ca, fas el turista.

IAGO PERICOT. És ben cert. Ara penso en les idees que ens inculcaven de petits sobre el terror de l'infern i del dimo­ni. La gent que deia això haurien d'haver anat al Museu d'Art Romànic de Catalunya -aquesta joia que tenim a Montjuïc- i veure la representació dels dimonis als retau­les del segle XII. Al nostre romànic, no hi ha un sol di­moni que sembli terrorífic! Tots fan cara de broma. Els di­monis romànics del segle XII són com els dels Comediants ara... En aquests retaules, els dimonis se'n riuen clara­ment, de totes les idees terrorífiques que se'ls podia atri­buir. Això és cultura mediterrània.

A. CARDONA TORRANDELL. Un gran amic empordanès em va dit a propòsit d'un altre gran amic comú empordanès ja desaparegut: "No t'hi amoïnis, segur que es troba a Sant Pere de Roda, que és on hi ha els dimonis bons"...

IAGO PERICOT. M'agrada! És la desmuntada total de la "dimonialogia". És clar que hi deu haver dimonis bons i àngels dolents...

A. CARDONA TORRANDELL. Una altra persona entranya­ble, dels dimonis bons, en diu "tedimonis". Recordo un dibuixant de La Codorniz que feia sovint uns angelets i uns dimoniets deliciosos. En un dels dibuixos, un dimoni buscava conversa amb un angelet, el qual fugia d'estudi. Aleshores el dimoniet li fa: "No tinguis cap por. Tu no ens coneixes, els dimonis. El que passa és que tenim mala premsa" ...

IAGO PERICOT. Una altra cosa que em molesta és que aquesta tendència lúdica del mediterrani pugui portar a creu-te que som menys seriosos, menys rigorosos, menys transcendentals. Aleshores importen grans obres transcendentals dels nòrdics perquè les troben més serioses. No hi ha cap motiu perquè ens sentim "menys" de res. No dic que la seva tecnologia no pugui ser progressista, per exemple. Nosaltres no haurem inventat mai la nevera, ni el te­levisor, ni el cotxe. Les copiem i ens en servim. Potser per això tenim un cert complex d'inferioritat. Cal tallar-lo com abans millor.

A. CARDONA TORRANDELL. Potser el Mediterrani desco­breix en compres d'inventar.

IAGO PERICOT. La tecnologia ens ha de servir per viure més bé, no pas per fer-ne un culte. El cotxe ens ha de ser­vir per portar-nos d'un lloc a un altre i poder viure més coses. Potser no es tracta ni de “retornar" ni de “poten­ciar" la cultura mediterrània. Tal vegada n'hi hauria prou de desempallegar-nos del complex d'inferioritat. Som així i vivim així. La vida tampoc no és tan llarga com per po­der perdre el temps en especulacions foranies.

A. CARDONA TORRANDELL. Doncs jo penso que l'aporta­ció dels nòrdics ha estat interessant per desempallegar-nos del complex d'inferioritat. Tal vegada ells ens han desvetllat molts aspectes de la nostra cultura, tot i que estic d'acord amb tu quan dius que no hem d'importar modes forànies. Per exemple, deies que ets peripatètic. Molt bé. Allò que em faria riure seria veure en IAGO PERICOT fent footing. M'entens?

IAGO PERICOT. Seria el passeig racionalitzat, és clar.

A. CARDONA TORRANDELL. Seria un passeig d'importació.

IAGO PERICOT. Excessivament racionalitzat. Per exemple, aquesta conversa que estem mantenint perquè la transcri­gui en Xavier i en surti un llibre, em sembla una proposta molt mediterrània. No estem parlant principalment de la nostra obra cultural entesa com a quadres o obres de tea­tre, sinó que estem parlant de com som cadascú i ho ex­pressem d'una certa manera. Em sembla un disseny de col·lecció de llibres molt mediterrani.

A. CARDONA TORRANDELL. Ara bé, com que ens hem de circumscriure a les hores que hi hem assignat, hi ha mo­ments que fem una conversa a ritme de footing...

IAGO PERICOT. Home, és clar, el factor temps sempre in­tervé. I aprofito ràpidament per introduir una altra idea... Hem parlat de l'aire del Mediterrani, però és evident que d'una manera implícita també parlàvem del sol; de la llum i del color. Són els provocadors de tota aquesta cul­tura. La filosofia peripatètica no podria existir a Noruega. El mar, l'aire, el sol, la llum, el color, són una incitació constant. El clima del Mediterrani permet sortir contínua­ment fora de casa. Si surts, et trobes amb lladres, amb tramposos, amb gent meravellosa. Et trobes amb la vida.

A. CARDONA TORRANDELL. La diferència diametral és que nosaltres vivim de dintre enfora. A l'estranger viuen de fora endintre i per tant busquen més el confort del reduc­te interior, mentre que nosaltres estem abocats al carrer.

IAGO PERICOT. L'interior és reflexiu i l'exterior és vital. La reflexió ens costa. Fer un acte reflexiu, ens significa un esforç. Aquesta conversa és agradable perquè podem refle­xionar còmodament instal·lats en una terrassa, arran de mar. . .

A. CARDONA TORRANDELL. A més a més, al Mediterrani hi trobo tot un registre de llums diferents. La llum del Pe­nedès és tremendament concreta. Les postes de sol de Vi­lanova són un espectacle wagnerià, suposo que ja n'has sentit a parlar. Potser per la inclinació de la costa, sobretot el mes de novembre, el sol ponent s'enfonsa al mar i pro­dueix una meravella de llogar-hi cadires, literalment. La llum de l'Empordà... La llum del Vallès també té un altre angle. La riquesa de la llum és immensa.

IAGO PERICOT. Una de les impressions de llum més sensacionals de Barcelona jo l'he tinguda a la Rambla, a la pos­ta de sol, cap a l'octubre. El sol es pon pel Tibidabo i bai­xa gairebé tallant el terra de la Rambla. Les ombres dels arbres i de la gent s'allargassen per tot el passeig..: - En aquesta època de l'octubre, una de les proves que faig als alumnes que ingressen a l'Institut del Teatre és anar a la Rambla i fer-los apuntar els deu estímuls visuals que els hagin cridat més l'atenció. La Rambla en aquest sentit és una meravella. El que passa és que la llum de Barcelona queda sovint filtrada pels fums. Per això hi ha un dia a l'any que jo sempre espero, perquè generalment és el dia que em sembla de cel més net, el dia de Cap d'Any.

A. CARDONA TORRANDELL. Normalment veiem el Tibida­bo desdibuixat per un color blavós, emboirat. Però hi ha dies magnífics en què sembla que s'hi puguin comprar de lluny els arbres i les herbetes ...

IAGO PERICOT. Fa temps vaig trobar Barcelona d'una cla­redat diàfana el dia de Cap d'Any. Des d'ençà, vaig se­guint aquest fenomen i paro atenció a la llum de la ciutat el dia de Cap d'Any. No m'ha traït mai, o gairebé mai. És un dia que sempre espero per això. D'altra banda, re­cordo que vaig portar una visitant anglesa a veure Barcelo­na des de Montjuïc i va fer una reflexió que em va entris­tir una mica. Tot contemplant la ciutat estesa, va comen­tar: "Tot és pedra, tot són cases"... És clar, procedia d'un país o en el verd prolifera dintre de les ciutats, com ara Londres i els seus parcs. És una imatge real de Barcelona que jo no tenia gaire present, potser perquè me l'estimo i no me'n distancio prou. Quan la miro des de Montjuïc, en vaig resseguint els punts destacats i vaig fruint de la meva ciutat. Aquella visitant anglesa me la va distanciar en sentenciar: "Tot és pedra"... Automàticament vaig  buscar tot el verd possible: la Rambla, alguna taca per aquí o per allà... Últimament s'han plantat molts arbres a Barcelona, la ciutat n'és plena. Però potser no es veuen prou en el paisatge general.

A. CARDONA TORRANDELL. Ho veus com els nòrdics ens empenyen de vegades a interpretar la realitat mediterrà­nia? I parlant de "Tot és pedra", a propòsit de les ano­menades places dures, podran agradar o no, però cal tenir en compte que les places mediterrànies sempre han estat de pedra. Fixa't en Itàlia: piazza San Marco, piazza Navo­na, piazza della Signoria... Fixa't en Espanya: la meravellosa plaça d'Úbeda, la plaça Mayor de Salamanca, la plaça Mayor de Madrid... Són places de pedra. En tot cas, la verdor és ornamental i transitòria. Tot el que demano als dissenyadors actuals és que no facin places avorrides.

 IAGO PERICOT: Els arquitectes i urbanistes actuals s'han deixat portar un bon tros per la tendència a la postmoder­nitat. Han tirat més cap a la pròpia satisfacció estètica, in­fluïda per les modes, que no pas a la comoditat de l'usua­ri. La plaça dels Països Catalans davant de l'estació de Sants, jo la puc entendre fotografiada en una revista d'ur­banisme, i fins i tot em pot agradar en aquest context de disseny sobre paper, com una de les places més interes­sants d'Europa o del món. Ara bé, per damunt d'això han marginat una mica el gaudi del ciutadà. No crec que a la plaça dels Països Catalans s'hi acabin fent grans festes, ni que els ciutadans hi vagin a passejar els diumenges. Per exemple, al Moll de la Fusta mateix es fa difícil de cami­nar perquè l'han pavimentat amb llambordes. Imagina't una senyora amb tacons alts: o bé es descalça, o bé es des­trossa els peus. Són petites coses importants. Cal pensar molt en el ciutadà mitjà, fins i tot en el tipus de sabates que pot portar en aquell recinte. Això també és disseny! Un disseny pensat de cara al ciutadà. En aquest aspecte, fallen una mica. De la mateixa manera que cal aprofitar les menes d'arbres mediterranis que tenen el gran avantat­ge de perdre la fulla a l'hivern i deixar passar el sol, així com recuperar-la a l'estiu i fer ombra. No perquè hi havia palmeres al passeig de Colom se n'hi havien de posar més. L'ombra serà sempre un factor acollidor, un lloc d'agluti­nament de la gent on puguin trobar-se i sentir-se bé. L'urbanisme actual a Barcelona em sembla molt bé a ni­vell arquitectònic i estètic però trobo que falla una mica en aquests altres aspectes que et deia.

A. CARDONA TORRANDELL. Aquesta autocomplaença estè­tica dels urbanistes, ¿no serà comparable a les connota­cions cinètiques que et trobaves al pont metàl·lic d'Edimburg? Jo no caic mai en aquestes admiracions de visitant de Fira de Mostres. M'estimo molt més qualsevol pont ve­necià amb una gòndola lliscant per sota, o el pont de pe­dra de Salamanca sobre el Tormes. No m'entusiasmen les connotacions cinètiques.

IAGO PERICOT. En això diferim. A mi em sembla que el nostre temps té unes exigències en matèria de ponts que són diferents a les del temps del pont de pedra de Sala­manca. L'enginyer actual ha de buscar el mínim de mate­rials, el mínim cost i el màxim de resistència. De vegades, aquesta funció fins i tot provoca una certa bellesa, com és el cas que esmentava del pont d'Edimburg.

A. CARDONA TORRANDELL. Però si la funció queda sacrifi­cada per l'autocomplaença estètica, s'ha fallat.

IAGO PERICOT. És clar. El que jo dic és que un cop cober­ta la funció, pot posar-s'hi també al damunt la com­plaença estètica. Em sembla que ara estem en aquesta fase del disseny, després del temps en què la funció havia pre­valgut per sobre de l'estètica. Això no treu que jo sóc el primet a defensat que el principal que s'ha d'assegurar és la funció, i només a continuació l'estètica. La funció sem­pre estarà en benefici del receptor, de l'ésser humà. Cal tenir-lo en compte abans que tot.