(col·laboració per a la revista del Círcol Catòlic "El tercer timbre" - desembre-2002)
El vaig conèixer el 1957 a Can Culapi, a més vivia davant de casa meva -o jo davant de casa d'ell- al carrer Estudis. Ens donava, o ens havia d'haver donat, classe de Ciències Naturals del segon de Batxillerat d'aquell temps, o sigui que teníem 12 anys i érem una quinzena d'alumnes. Era l'any de la seva primera exposició en solitari a les Galeries Laietanes -això ho vaig saber molt després ja que llavors jo no en sabia res d'art i no tenia ni idea que fos pintor. Només va venir a classe dos dies en tot el curs i ens va pintar unes palmeres -com les del Passeig del Carme- precioses. Vam suspendre tots menys el Joaquim Paretas que era molt estudiós. Després, entre converses, llegint el poc que es coneix que va escriure o va dir en entrevistes i el que crítics i biògrafs han dit d'ell, em sembla entendre perquè va venir tan poc a classe. El que sí en va quedar va ser una coneixença de per vida. Sempre que me'l trobava, al carrer, per la Rambla, més tard i en moltes ocasions a la llibreria La Mulassa, allà on fos, sempre tenia alguna cosa a dir, a mi i a tothom a qui coneixia. El contacte amb la gent era quelcom d'imperiosa necessitat per a ell.
L'empremta -o la imprompta, en el seu llenguatge- que en tinc de les trobades a l'atzar estan bàsicament carregades d'energia en una barreja de brusquedat i d'afecte, un cop de puny que t'arribava a fer mal de la força que tenia -diu en Josep Maria Carandell- o un estranyament del nus de la corbata que gairebé t'estrangulava. I és que era un provocador nat, te'n donava una de freda i una de calenta amb l'inequívoc objectiu de fer-te reaccionar. L'Armand es mirava cada persona com un escultor es mira la massa amorfa de pedra i ja hi entreveu la forma que se'n podria obtenir després d'una intervenció adient.
Per altra banda era una persona especialment emotiva i recordo un dia del 1977 a La Mulassa quan la Laia li va comunicar que tenia una entrada a no recordo quina nova enciclopèdia que acabava de sortir. Jo entrava en aquell moment i només veurem em va cridar ple de joia: "Inglada, mira, m'han posat a l'enciclopèdia ...".
El caracteritzava especialment una mena de capacitat premonitòria. Un dia a inicis del 1980, també a La Mulassa, li vaig dir: "Armand, et volia demanar un favor." I sense esperar res més s'avança i em diu: "Vols que et faci el cartell per a l'esperanto." Encara ningú ho sabia que pel setembre havíem de fer a Vilanova l'aplec català d'esperanto.
El seu caràcter, la seva personalitat, anècdotes contundents, eren el que el feien ser molt apreciat pels que el tractaven.
Com ara la decisió de comprar-se un llibre amb els únics diners que tenia, prèviament destinats a substituir unes sabates força estropellades, segons conta Jaume Bertran, perquè això sí que s'ha de remarcar, l'Armand era un voraginós lector; tots els que el conegueren ho saben certament i per això l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú posarà el seu nom a la nova Biblioteca del barri de Sant Joan. Hom recorda la seva imatge assegut a la Biblioteca, a la taula de lectura o tornant cap a casa amb la barra de pa sota el braç i llegint un llibre. Una mostra més del seu coneixement literari parlant d'Heinrich Boll, força abans de que fos premi Nobel de literatura el 1972, quan només els iniciats sabien qui era, segons conta Xavier Orriols, recomanant-li que llegís "Opinions d'un Pallasso", o com ell mateix diu en els seus relats d'un viatge a París "... per a desintoxicar-me de la quantitat d'escombraries que havien entrat pels meus ulls en quilòmetres de paret de galeries des del bulevard Hausman a Montparnasse. Els matins els passava a les llibreries...", corroboren l'atribut de pintor lletraferit.
La seva obra és una obra documentada. Cesáreo Rodríguez Aguilera diu "...Lector infatigable i afinat Armand ens havia recomanat, abans d'iniciar el viatge, la lectura de la Numància cervantina, mostrant-nos a més les seves "Miradas sobre el campo de Sòria", objecte de la seva exposició...". També en Francesc X. Puig quan explica que per fer una de les millors exposicions de la seva darrera època, el 1984 a l'Institut Francès de Barcelona, sobre poetes francesos, des del segle XV fins l'actualitat, es va documentar abastament. Vés si deuria documentar-se per a les coses importants, si només per a una obra menor com va ser el cartell de l'esperanto em va demanar que li fes arribar tots els llibres que li pogués aconseguir.
Quan hi ha una reunió de "cardonians" freqüentment retorna l'eterna pregunta que serà seguida de la polèmica de sempre. Perquè es va decantar per la pintura si aquell jove podia haver estat un gran escriptor? Tothom té les seves teories però el que jo he llegit d'ell, no exempt de contradiccions, com a ser humà que era, és que pintà enlloc d'escriure, per atzar i per decisions que només el subconscient sap. No només era capaç de pintar o d'escriure, hagués pogut ésser un excel·lent guionista de cinema diu en F.X. Puig...
Home d'una vasta cultura adquirida a través de tots els sentits, coneixia bé les ciutats on vivia i les que visitava de tant en tant. Diu Beneyto que quan li arribava algun amic a Barcelona, l'acompanyava per tot el casc antic, el Barri Gòtic, l'Eixample, etc. i no deia res; deixava que les pedres parlessin ...
A l'Agrifolio, a Itàlia hi exposà en múltiples ocasions, es va trobar amb en Francesc Soler Casañas que era a Milà per feina. Després d'inaugurar l'exposició van anar a veure "Decameró" d'en Passolini, van sopar mentre comentaven l'obra d'art d'en Pier Paolo, van parlar de dibuix, també de l'industrial que és el que domina el Cisco i van arribar a la conclusió que "si a més de ben fet, era bonic, la màquina funcionava millor". Provocació !?... Després van trepitjar el Milà nocturn, pedres, tuguris amb música de jazz, fins arribar a la Scala... si a més de ben fet, era bonic, la màquina funcionava millor.
El Ricard Salvat parlà dels darreres de les portes de les habitacions de la casa familiar de les Corts, pintades per l'Armand amb els gitanos que vivien en el torrent.
La Ronda de Mort a Sinera..., - "L'Espriu va tenir la gran gentilesa de dedicar-me un poema" - deia l'Armand emotiu i el Salvat l'ha recordat aquest any 2002, fent-lo sortir en la reposició de l'obra, l'Armand, la Maite, la Maria Aurèlia Capmany i el Fabià Puigserver.
Dotat d'una percepció extraordinària, implicat i responsable a l'extrem del contingut i expressivitat de la seva obra. Intuïtiu, però abundantment coneixedor -documentat abastament- de la matèria que treballava. Clar exponent dels que arriben a la inspiració a través de l'aprofundiment omnidireccional d'allò que conformava el seu projecte. Era un pensador de la multidisciplinarietat.
Cardona travessa vivencialment, de prop i des de molt jovenet la injustícia de les guerres; la del 36 -tenint ell entre 7 i 10 anys- la 2a mundial, invasions, conflictes armats de tota mena, Algèria, Marroc, Corea, Hongria i ja en plena carrera artística, la revolució cubana i la brutalitat de Vietnam.
Aquí, al seu país, hi viu la repressió feixista amb totes les conseqüències de manca de llibertats sindicals, polítiques i conseqüentment culturals. I és aquí on es descobreix immergit en el domini de la mediocritat més manifesta i això, sumat a les seves capacitats intel·lectuals i a la seva energia, feu ressorgir en ell la rebel·lia.
Cardona, empedreït lector en paraules de més d'un dels que han escrit sobre ell, - Francesc Miralles, Corredor Matheos, Joan Callejón, Arnau Puig, etc.-, havia assumit plenament l'herència del logos refermant manifestament la seva identitat europea amb projecció global, que diem ara. Golut de llibres fins el moll de l'ós, assadollat de la filosofia de la racionalitat, és una avançat al seu temps i d'alguna manera entreveu la lamentablement massa futura filosofia de la pau quan diu: "... els meus instruments van ser els llibres, el llibre, la paraula, la possibilitat de parlar amb la gent... Els llibres i sobretot els carrers, plens d'amics i d'enemics... La comunicació jo la trobo igualment al carrer, als petits bars del meu barri del Raval, amb els treballadors, fins i tot amb els marginats. Moltes vegades hi trobo converses molt més profundes que no pas les dels cenacles pictòrics."
El dia que van inaugurar el Pere Peral, (setembre del 1980?), me'l trobo altra vegada a La Mulassa i em diu: "Inglada, has portat el cotxe? ... M'has de portar al Pere Peral, que fan la inauguració i hi tinc un quadre." Tirant carrer sant Gervasi avall em va fer parar a la Biblioteca Balaguer, la que llavors estava al costat del Círcol Catòlic, perquè hi tenia una exposició i volia controlar no se què amb el senyor Arana que era el bidell.
Seguim la ruta, comença a taral·lejar la Internacional i quan érem al carrer de l'Havana, a l'alçada dels blocs de Can Marquès, plaça Enric Cristòfor Ricart, em diu: "Saps quina és la meva tragèdia? ... Que les persones per a les que pinto no em poden comprar els meus quadres."
Joan Inglada Roig - novembre/2002
Bibliografia bàsica:
- Armand Cardona Torrandell: delimitacions o fragments de biografia. El Cep i la Nansa, edicions - 1999. VNG. Correu electrònic: fmestres@elcepilanansa.com
- A. Cardona Torrandell, Iago Pericot: Conversa. Ajuntament de Barcelona - 1986. Sèrie: Diàlegs a Barcelona.