Fa molts anys que el conec. Quan la meva germana Maria interpretava 1l'obra de Salvador Espriu a l'Adrià Gual i Ricard Salvat la dirigia i feia allò que en aquells temps encara no se'n deia la dramatúrgia, Armand Cardona Torrandell era l'home dels decorats. També va fer els de La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, i més recentment va tornar a col·laborar amb Salvat al festival de teatre de Sitges.
Però Cardona Torrandell és sobretot pintor; o com a mínim això diuen les enciclopèdies. I ha plasmat la seva obra en cicles, entre ells Retaule de la gent (1956), L'home d'Hiroshima   (1961), Univers concentracionari (1964–65), Els amants (1965–66) i els d'homenatge a Sartre, Machado (el dels progres, no el dels esnobs) o Ungaretti.
Armand Cardona Torrandell va néixer a Barcelona el 29 de novembre de 1928. el seu pare i la seva mare eren mestres. Des dels quatre anys va viure a cavall  entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú. Va tenir tres germans tots barons. El seu pare es deia Tomeu; la seva mare, Teresa, va viure amb ell a Vilanova fins que va morir, no fa pas gaire, amb més de 90 anys.
Cardona va fer estudis de professorat mercantil, ha cultivat la ceràmica, es solter t que jo sàpiga no té fills. Es home de moltes lectures, un dels pintors que més han llegit.
–Sembla que entre les teves lectures hi ha moltes obres de psicoanàlisi, Armand.
–Sí, evidentment, per una sèrie de raons la psicoanàlisi m'interessa. Conec Freud, conec Fromm, conec Ferenczi, conec tanta gent... Si véns un dia a la meva casa de Barcelona veuràs la biblioteca. I veuràs que tinc una quarta part dedicada a la psicoanàlisi. Però hi han tres quartes parts dedicades a poesia, a sociologia. No necessàriament la psicoanàlisi ho ha de ser tot entre les meves lectures.
–¿Quin efecte et fa que diguin que ets un dels pintors que més ha llegit?
–El Pla. EI Pla, quan estava al mas de Llofriu, el vaig anar a veure amb la meva mare. I quan ens van presentar i van dir que jo era un dels pintors més cultes del país, el Josep Pla, amb una planesa total, diu: "Això no significa res, perquè tots els pintors són uns burros". Així ho va dir.
–Tenia raó en Pla? Tots són burros excepte tu?
–No, no, penso que no. Penso que hi han lampistes que són intel·ligentíssims, no fotem: ¡i que fan llum! Són els xispes del teatre, són uns tios collonuts, collons, els lampistes. Et salven de qualsevol problema. EI Pla estava escrivint un llibre sobra Itàlia, llavors, i ho tenia tot posadet allà: la seva botelleta de whisky, la seva napolitana de cafè i la seva botelleta de vi rosat. I anava fotent un traguet i un altre traguet, i tots dos llegíem Ugo Foscolo, i llegíem Silvio Pellico i Giacomo Leopardi... Li vaig començar a parlar de tot això. Ai, pobre. Se li inflava la berrugueta que tenia aquí al front, em va començar a mirar amb atenció i em sembla que ja va canviar d'opinió sobre els pintors, he, he. Perquè al Pla li agradava molt Itàlia, i Itàlia per mi ha sigut una assignatura molt més important que la psicoanàlisi.
–¿Aquesta història d'amor teva amb Itàlia és només antiga o encara és actual? ¿Què et passa, a tu, amb Itàlia?
–Mira, Archibald MacLeish diu una cosa molt maca. Diu que el record de tot el que vivim s'impregna a les parets. Naturalment, a mi que m'agraden tant els decorats i tot això; el que em passa és que darrere de cada ciutat hi ha una dona, o el record d'una dona.


 La dona, o el que en queda d'aquella dona, potser ja no t'hi espera, en aquella ciutat. Però el record de la dona sí.
–Tu has sigut home–de moltes dones al llarg de la teva vida, ¿oï?
–Tinc aquesta fortuna. És una cosa que haig d'agrair a la meva mare. Com que he sigut un fill de mare, no un fill de puta, la meva mare m'ha donat una gran potencialitat de llibertat. I ho he sigut, de lliure. I per això, per fortuna, hi ha hagut moltes dones a la meva vida.
–Alguns potser dirien que hi buscaves en totes elles la teva mare, a més a més de tenir–la, la teva pròpia mare.
–Bueno, escolta'm; si anem per aquí caurem en el Freud i en l'Èdip i en tot això. No ho crec, no, que busqués la meva mare en les altres dones. Amb això de la simbologia freudiana no convé passar–se.
–A propòsit de símbols, aquest puro apagat que portes, a més de símbol fàl·lic deu ser un acte de militància pro tabac, ara que hi ha guerra entre fumadors i no fumadors, ¿oi?
–No, de militància pro tabac, no. És un cas d'addicció oral total.
–Home, això de l'oralitat ens va bé per parlar de la infància, si et sembla. La teva fase oral devia ser a Vilanova...
–Vaig néixer al Guinardó, al carrer de l'Oblit; al carrer de l'Olvido, a vora de la plaça Sanllehy. Després, bueno, la meva mare em va portar a casa d'un germà seu, i després ens en vam anar a Sant Pau de l'Ordal. Vaig estar quatre anys a Sant Pau de l'Ordal. Porto encara la llum del Penedès als ulls. Aquella llum cernuda, tan maca, del Penedès. I llavors ens en vam anar a Vilanova, i Vilanova–Barcelona, Barcelona–Vilanova. Tot això et determinarà un dels motius de la meva pintura. Però el joc és no parlar de pintura, només de la vida personal.
–No et preocupis, pots parlar–ne: és evident que allò que un fa incideix sobre la seva vida personal.
–La meva mare va néixer a Cap de Creus, a Cadaqués. Però al faro de Cap de Creus. Al Josep Pla se li va tornar a inflar la berrugueta i va dir: "És un bon lloc per néixer". I el meu pare al faro que hi ha entre Eivissa i Formentera. L'Espalmador. Fills de farers, tots dos.
–I tots dos es van fer mestres, també.
–Es van conèixer al far del Llobregat, aquí. I llavors la meva mare va ingressar a la Normal i després el meu pare també.
–Algunes vegades, Armand, i per això et deia que parlar de
pintura era apropiat, has comparat l'acte de pintar amb l'acte d'amor.
–Sí, evidentment.
–¿Pintar seria doncs per tu una mena de sublimació, com volia Freud?
–No, l'acte d'amor és un acte de lliberació. La sublimació és un esclavatge, i l'esclavatge no és un acte d'amor sinó tot el contrari, no sé si m'entens el que vull dir. L'acte de pintar, o de fer un poema, també és un acte de llibertat, és un acte de lliberació. Per això dic jo que quan pinto, quan puc pintar perquè em van una miqueta bé els ullets, que els tinc bastant fotuts, sóc feliç.
–L'any 1981 vas fer a Sant Cugat del Vallès un mural molt gran sobre la Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater. I em sembla que vas posar–hi una dedicatòria que deia si fa no fa: "Pintat amb la companyia de totes les dones que he estimat". ¿Ho recordes exactament?
–"Amb totes les dones, absents o presents, que he estimat". És clar, en un mural inspirat en poemes de Ferrater això era axial, perquè en Ferrater va ser un amant desgraciat però va ser un gran amant. ¿Entens el que vull dir?
–¿Tu et consideres un amant desgraciat o afortunat?
–Ah, no, no, jo sóc un amant afortunat. Ell tenia cinquanta anys, com tu ara, i va dir: "M'ha deixat X". Sempre tenia la conya d'en Pavese al damunt, la conya d'en Pavese, que es va suïcidar per la nord–americana, ja saps qui vull dir. I en Ferrater diu: "M'ha deixat perquè sóc vell i pobre". ¡Cap de cony! Però si. era un catedràtic adorat per les alumnes, ¿és veritat o no? ¿Com podia ser vell i pobre?
–De tota manera em sembla que ell ja havia dit que arribats els cinquanta se suïcidaria, és a dir que va complir un propòsit que ja tenia abans. ¿Tu que ja estàs en els seixanta, ¿com ho veus això?
–Ah, és una nova experiència, és molt maco. Espero els 69.
–Un número ja força familiar per tu; suposo. Alguna vegada també has parlat de la masturbació com a acte d'amor.
–No et càpiga dubte. En la masturbació hi ha una altra persona, que encara que no hi sigui físicament hi és en el teu pensament. És un acte d'amor, doncs, in absentia.
–I has de dir (dit) que era necessària una certa violència en l'acte amorós. ¿Què vols dir amb això de la violència?
–Torno a la pintura, és com en la pintura. És necessari també una certa violència en l'acte de pintar: colpejar la tela, aplicar els colors i tota la conya. I el cos de la dona és igual. Jo adoro les dones. Per això adoro tant la meva mare, que és la persona que he adorat més a la meva vida. I també en la meva relació amb ella hi ha una certa violència. ¿Has comprès el que vull dir?
–Tu has parlat molt decididament contra el matrimoni. ¿Això vol dir que rebutges la parella en general, sigui o no matrimonial, sigui o no heterosexual, o només la parella legalitzada?
–Mira, en una entrevista que no s'ha publicat em van fer una pregunta sobre el matrimoni. Em van dir: "Del matrimoni, ¿què en penses?" I vaig dir: "¿El matrimoni? Granja avícola o prostíbul". ..
–Ara que parles de prostíbul: t'he sentit moltes vegades defensar les prostitutes i dir que, al marge que fos un acte comercial, l'acte amb la prostituta era també un acte d'amor.
–Pot ser–ho, no et càpiga dubte. Per això hi ha la putaça i la puteta, i tant de les unes com de les altres n'hi ha d'encantadores. Jo tinc molta experiència en aquest camp, molta, encara que ja passada. He viscut Barcelona intensament, he viscut París intensament, he viscut Milano intensament, i Milano és una població que Déu n'hi do en aquest sentit.
–I de totes aquestes ciutats, ¿,quina és la que més t'estimes?
–Barcelona és que és la meva terra. París és que (ho) va ser el 62. I Milano el 68, que allà va tenir un ressò molt fort, molt simpàtic. Vaig fer amics, individus que després han sigut Brigate Rosse, però que en aquell moment encara tenien il·lusions pacifistes. I Florència... És clar, al darrera de cada cosa hi ha una dona, sí, no t'ho nego, és evident. Quan jo brindo a Itàlia i aixeco el bicchiere, dic: "Per l'amicizia! ". L'amistat igual se sent per l'home com per la dona, però el sexe jo el sento per la dona, cony.
–Ja sé que tu ets força aficionat a aixecar el got i brindar. I a beure després. ¿Què hi trobes en el vi, en l'alcohol en general, què et dóna, què hi busques?
–Algun enterramorts dirà que sóc un autodestructiu. Jo penso com l'Omar Khayyam. Busco estats de plenitud. O el desordre dels sentits, com diria André Breton. Sense arribar a la borratxera absurda, que en fa molt de mal.
–Ja que va de citacions, també deia Epicur que un plaer que després origina un desplaer no val la pena. I posava precisament l'exemple del vi. Bevent–ne avui pots ser més feliç que si no el beguessis, però si l'endemà et trobes molt malament no ha valgut la pena. És clar que Epicur era un moderat i tu no deus pas considerar–t'hi.
–Si de cas un moderat d'esquerres... Jo sóc un immoderat. S'ha de ser fins i tot blasfem, l'artista ha de ser un transgressor constant. Jo penso que l'amor és transgressió, que l'art és transgressió. Jo en la meva vida sóc un transgressor, i en el meu art... Bueno, si a més a més me'l compren sóc un fals transgressor, perquè hauria d'explotar a les mans dels meus compradors.
–Això em recorda que tu sols dir que et sents d'una classe social determinada i solidari–i amb aquesta classe. ¿Creus que encara té vigència, a hores d'ara, això de les classes?
–Per mi té vigència. I torno endarrera parlant dels meus avis, per exemple, que eren farers. Un dels meus avis volia ser mariner però es va quedar a terra perquè s'havia enamorat d'una dona, la meva àvia: Es va quedar a terra, però sempre amb la vista a l'horitzó, mirant el mar des del faro. D'aquí surt la meva teoria dels naufragis en la meva pintura. Els mariners han sigut els meus companys d'infància, els mariners de Vilanova. ¿Què vols que et digui? Aquesta és la meva gent. Al proletariat hi tinc amics, però bé, no és pas la mateixa cosa. I després un altre lloc que estimo molt de Barcelona és el Raval, i també hi tinc molts amics. Però no són pas obrers, perquè la majoria estan al paro, pobrets. Jo treballo, però només quan m'ho permet la vista.
–L'última pregunta, Armand, voldria que fos un altre cop sobre les dones. Les dones i el record. Has dit que a les dones se les estima més en el record que no pas quan hi són de veritat. Estaries doncs plenament en la tradició que també estudia Denis de Rougemont a L'amour et l'Occident. Vols dir amb això que per tu la memòria té més importància que la vivència.
–No. Et diré una cosa, Ivan. Sobre això vam tindre una discussió amb una estimada companya meva. L'amor és creació, li vaig dir, no procreació. I ella em va dir, tota tristeta, amb una cara molt mona, em va dir: "Tu també ets procreador, perquè tens els teus quadros". Però vaig a la primera frase:l'amor és creació. És a dir, s'ha d'anar creant cada dia. Llavors, normalment, comencem a estimar una dona després d'haver tingut moltes experiències sexuals amb ella. I arriba un dia que ja no hi és només ella, allà: hi és ella, sí, però hi ha sobretot el record de totes les vegades que has sigut feliç fent l'amor amb ella.