A la comissió Testimoni i Memòria de l'Armand Cardona Torrandell vam tenir sempre present l'aspecte teatral de l'obra de l'Armand, com no podia ser d'altra manera. A les propostes inicials de tota la tasca que la comissió es plantejava s'hi incloïa una proposta teatral força ambiciosa que ha anat variant en funció dels esdeveniments durant el període de l'homenatge. Després de la inauguració de l'exposició pictòrica, en el sentit estricte, al museu Papiol i pensant ja en les escenografies que s'havien d'exposar al Museu Balaguer, vaig anar recordant la gent del món del teatre amb qui jo havia parlat de l'Armand, els últims 6 o 7 anys. Als que no l'havien conegut els vaig mostrar catàlegs i llibres de la seva obra. La directora escènica finesa Aune Kallinen, en veure-la, parlava del teatre alemany de la primera meitat del segle passat (provablement es referia a l'objectivisme de que parla Salvat en el Catàleg de l'exposició actual), el professor de l'Institut del Teatre i director escènic Joan Castells em va demanar que li escanegés un magnífic dibuix de l'Esperanceta Trinquis, un dels personatges de Ronda de Mort a Sinera de Salvat-Espriu, per a fer-lo servir a classe i es va oferir a col·laborar quan li féssim l'homenatge, l'escenògraf Toni Martín hi descobria les connotacions romàniques de les Testes.
Cas a part el de la Núria Inglada, directora escènica, que tampoc el va conèixer i que s'hi va implicar decididament i va fer un magnífic treball en les dues dramatúrgies que s'han representat durant el període d'homenatge. L'Arnau Puig va dir: "...això és l'habitació de l'Armand tal com era..." quan va pujar a l'escenari del Círcol Catòlic, per fer la seva conferència inaugural de l'homenatge, en el lloc on s'havia representat "La veu de l'Armand", la primera de les dramatúrgies.
A la comissió hi ha molta gent del món del teatre, a part de la Núria Inglada hi tenim la Paquita Roig, que va dirigir la part musical de la segona dramatúrgia Viatja per la Biblioteca amb l'Armand; vam comptar amb la col·laboració de l'Escotilló G.T. i d'actors professionals com Sergi López, Dafnis Baldus i Lluís Olivé. Artistes multidisciplinaris, com Gerard Fisa que hi participà fent unes impressionants màscares cardonianes per a la segona dramatúrgia amb la col·laboració de Silvie Bertin i fent també una lectura dramatitzada de fragments de Ronda de Mort a Sinera, idea conjunta amb Maria Biscarri i col·laboracions de Núria Inglada, els artistes plàstics Anselm Cabús i Qetxua, la ballarina Paloma Pozadano i l'associació de joves l'Endimari.
He recordat sovint el desaparegut Josep Maria Carandell, -que cedí els seus contundents textos per a la segona dramatúrgia- professor de l'Institut del Teatre, que no podré oblidar des d'aquella emotiva taula rodona a la sala on hi havia l'exposició d'una cinquantena de quadres de l'Armand, que el Museu Balaguer realitzà pel juny del 1999, descrivint els amicals i famosos cops de puny de salutació de l'Armand, acompanyats de l'habitual "hola company". També hem mantingut contacte constantment, abans i durant l'homenatge, amb la bona persona de Ricard Salvat, un dels grans directors teatrals d'aquest país. En guardo un especial record també del dia de la taula rodona suara esmentada, amb l'anècdota de les pintures de l'Armand, dels gitanos i les barraques, darrera els finestrons i les portes de casa seva, a Les Corts, on l'Armand s'hi estava amb freqüència. Vaig assistir a l'exorbitant reposició de Ronda de Mort a Sinera al Teatre Lliure, el 2002, on vaig tenir la grata sorpresa i el plaer de sentir el nom de l'Armand al costat dels de Maria Aurèlia Capmany i Fabià Puigcerver, formant part del text d'aquesta darrera dramatúrgia de Ronda de Mort a Sinera de Ricard Salvat sobre textos de Salvador Espriu. I una altra vegada l'Armand amb una fabulosa mostra de figurins i escenografies, a l'exposició dedicada a Ricard Salvat a la Virreina, l'estiu de l'any passat. Entre el públic hi era també en Francesc Pasqual, poeta vilanoví que va fer una lectura i una anàlisi del poema Món de Cardona Torrandell de Salvador Espriu en els actes d'inauguració de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell.
La participació del catedràtic d'Estètica i Teoria de l'Art de la Universitat de Barcelona, Pere Salabert, amb un magnífic text en el Catàleg de les exposicions -recomanable també pels escrits de Miralles, Cardona, i Salvat, per les reproduccions i per la confecció- va ser proposada per la Comissió fruit del coneixement que teníem de la important col·laboració de l'Armand a la tasca teatral d'en Salabert, les sensacionals escenografies de Woyzeck, el cartell de la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara composta per lo doctor Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, etc.
I és que el seu pas per l'Institut del Teatre, haver estat deixeble de Mestre Cabanes i haver conegut allí els germans Salvat, com a base, la seva vastíssima cultura literària i consciència social, el seu insaciable contacte humà i la seva intel·ligència quedà ben manifest en aquesta magnífica exposició, encara que petita mostra del que va ser la seva obra pictòrico-escenogràfica. Tal com deia Ricard Salvat: "..., cal assenyalar la coherència absoluta de la seva tria d'autors. Cardona s'ha dedicat a visualitzar alguns dels escriptors claus del torrent objectivista, Büchner, Brecht, Espriu, Maiakowski, sense oblidar Gabriel Ferrater i l'Arrabal més políticament compromès, el del Gernika. Hi ha sempre en tot el seu treball teatral una voluntat denunciatòria, una punyent protesta contra el genocidis, la crueltat i l'estupidesa dels homes; una actitud que implica la convicció que algunes coses poden millorar i canviar..."
El passat maig, a la Virreina, hi havia una exposició dedicada a Iago Pericot, amb qui em vaig entrevistar i vam parlar de l'Armand. El 1986, l'Armand i el Iago, van prendre part en la col·lecció de Diàlegs a Barcelona de l'Ajuntament. Allí l'Armand deia: "L'any 1952 van convocar uns exàmens d'ingrés a l'Escola de Periodisme, que es trobava als locals de l'Ateneu Barcelonès. Al mateix temps convocaven uns exàmens d'ingrés als mateixos locals per a l'Institut del Teatre. Van produir-se primer aquests de l'Institut del Teatre, m'hi vaig presentar i vaig aprovar. El meu impasse entre literatura i pintura es va resoldre casualment i fins ara en favor de la plàstica. Si s'haguessin realitzat primer els exàmens d'ingrés a l'Escola de Periodisme, és possible que m'hauria decantat cap a la ploma. En el teatre, hi vaig trobar una mena de convivència entre literatura i pintura, quan vaig col·laborar a les primeres temptatives de Ricard Salvat. No seré mai un escenògraf d'ofici, ni escenògraf d'encàrrec. A través de converses amb gent de teatre, a través de conviccions compartides, he col·laborat en el teatre com a pintor. Per a mi significava sobretot una identificació entre la meva forma de pensar i la de l'autor teatral, fos Espriu, Brecht o Maiakovski. No hauria pogut col·laborar a l'obra d'un autor teatral que a mi no m'interessés. D'altra banda, tampoc no voldria dedicar-me professionalment a l'escenografia en la mesura que rebutjo tot coneixement tècnic que escapi a les meves necessitats d'expressió en un moment determinat. Conec força profundament totes les aventures dels grans escenògrafs italians o polonesos, per exemple. Però no ho veig com el meu ofici....". "...Oi que queda clar? Sóc un pintor que he col·laborat amb el teatre, e basta.", diu l'última frase de la primera dramatúrgia La veu de l'Armand.
Joan Inglada, juliol-2004